PLAZAS DE TOROS EN BARCELONA

LAS ARENAS

La Arenas fue inaugurada en el año 1900, concretamente el 29 de junio y fue iniciativa de Josep Marsans y obra del arquitecto August Font i Carreras. Tiene una capacidad de 14.893 personas y el ruedo tenía 52 metros de diámetros, por esa amplitud y sus bellezas y proporciones fue una de las mejores plazas de toros de España. Su coste fue de mas de 1.500.000 millones de pesetas de la época.

Y en 1977 se celebró la última corrida de toros en ella.

 

Plaza de Toros Las Arenas . BCN. Foto de 1905 y de 2015. Fue inaugurada en Junio de 1900, con una capacidad de casi 15.000 personas,y tenía 52 palcos, el ruedo media 52 mts de diámetro.Su amplitud ,belleza y proporciones, la convirtió en una de las mejores plazas de toros de España de aquella época. La última corrida de toros se celebro en Junio de 1977.Foto1905 Col-lecció Vidal Hugu

 Postal de la Plaça d'Espanya, ~1902.

2014

BARCELONETA

EL TORÍN DE LA BARCELONETA (1834-1946)

La primera plaça de toros de Barcelona va estar emplaçada entre la Barceloneta i la Ciutadella. La iniciativa de construir-la va ser la captació de recursos per a mantenir els asilats de la Casa de la Caritat, la qual, en virtut d'una Reial Célula del rei Ferran VII datada del 1827, gaudia d'autorització per a celebrar curses, amb la condició de destinar a l'esmentat fi benèfic part de les recaptacions dels espectacles taurins. El 22 de maig de 1834 es va signar un acord en escriptura pública entre la Junta de la Casa de la Caritat i els senyors Sagritá, Vilaregut, Deocon i Coll, els quals quedaven autoritzat per a organitzar curses de toros amb la condició que construissin un recinte taurí als terrenys que la Casa de la Caritat tenia prop de la Ciutadella i paguessin a la institució benèfica una renda de 1.500 duros anuals, a banda d'una part dels beneficis líquids de les curses..

Anomenada popularment El Torín, la plaça va ser projectada per l'arquitecte Josep Fontserè i Domènech (1802-1878), construida en poc més de dos mesos i inaugurada el mes de juliol de 1834. En la primera cursa hi varen actuar els toreros Juan Hidalgo y Manuel Romero (Carreto), així com el picador Francisco Sevilla, un dels més solvents de l'època.

El dia 25 de juliol de 1835, quan tot just portava un any funcionant, el recinte va ser protagonista de greus aldarulls dels que les cròniques de l'època en varen culpar als braus lidiats aquella tarda que eren massa mansos. La realitat fou que la cursa no havia agradat al públic, que va reaccionar llençant tota mena d'objectes sobre l'arena de la plaça. Acabat l'espectacle un gran nombre dels congregats varen dirigir les seves passes cap a la Rambla. El grup es feu cada cop més gran i es va nodrir de descontents i agitadors habituals de carrer. La situació va degenerar en una protesta anticlerical i diversos convents del centre de la ciutat varen ser atacats i incendiats amb alguns religiosos morts. L'endemà l'autoritat governativa va decidir la clausura del Torín per un període de quinze anys. No obstant això, l'any 1841 s'hi varen celebrar algunes curses a benefici del Séptimo batallón de la Milicia Nacional.
El 29 de juny de 1850 es va reobrir la plaça amb actuacions de El Chiclanero i Salamanquino. Al llarg de la seva història el Torín va veure com hi perdien la vida diverses persones: El 15 de juny de 1881, el jove aficionat alemany Paul Wandersahen; el 6 de maig de 1883 el banderiller Rafael Bejarano, La Pasera; el 12 d'abril de 1896 el picador José Sevilla; el 27 de març de 1898 Juan Ripoll Juanerillo; el 9 de març de 1913 Eduardo Arechavaleta Chavacha i, finalment, el 29 de juny de 1919 el picador Ezequiel García Briones.
El 9 de setembre de 1860 s'hi va celebrar una cursa en homenatge al general Prim, que va ser aclamat pel públic.

Foto superior: Plànol del recinte de l'Exposició Universal de 1888 amb indicació (en vermell) de l'emplaçament del Torín.
Foto inferior: Imatge aèria de la zona sud del parc de la Ciutadella en la que es pot veure el pont que travessava les vies del tren i la plaça del Torín al costat del barri de la Barceloneta.

La celebració de l'Exposició Universal de 1888 va possibilitar la dignificació de gran part de l'entorn que envoltava el Torín, el qual va quedar integrat en el conjunt de pavellons que conformaven aquell esdeveniment internacional.

El 14 d'abril de 1895 el toro Molinero de Ripamilán va saltar a les graderies i fou mort a trets pel guàrdia civil Waldo Vigueras. Després de successives ampliacions l'aforament de la plaça havia arribat als 12.000 espectadors.

Amb el canvi de segle, la construcció de la plaça de Les Arenes l'any 1900 va fer perdre protagonisme al Torín, que va veure minvat considerablement el nombre de curses que s'hi celebraven. Al mateix temps, la plaça va començar a ser coneguda amb el mon de La Antigua. L'última cursa s'hi va celebrar el 23 de setembre de 1923.

Acabada la Guerra Civil, el Torín va ser enderrocat el 8 d'abril de 1946 i vuit anys més tard els terrenys que ocupava van passar a ser propietat de la companyia Catalana de Gas.

 LA MONUMENTAL 

La inauguración de la Plaza de Toros Monumental en 1916
. De estilo neomudéjar y bizantino - 1912 fue la ultima corrida de toros.

Edad Antigua

Edad Antigua

 

Los primeros rastros encontrados de población en el área de la ciudad se remontan al Neolítico (5500  a. C.), tal como indican los yacimientos encontrados alrededor del barrio del Raval ricos en enterramientos. Asimismo se han encontrado restos neolíticos en otros puntos del plano de Barcelona como la Sagrera. Sin embargo, los primeros pobladores destacados no aparecen hasta los siglos VII – VI a.C., los layetanos, un pueblo íbero. Según la tradición, durante la Segunda Guerra Púnica, los cartagineses tomaron la ciudad, refundada por Amílcar Barca, padre de Aníbal. Según las mismas tradiciones el nombre de Barcelona deriva del linaje cartaginés Barca aunque, sin embargo, no hay pruebas de la presencia cartaginesa en el llano de Barcelona. Tras la derrota de aquel pueblo por la creciente dominación de los romanos, estos tomaron el territorio hacia 218 a. C. y rebautizaron la ciudad como COLONIA IVLIA AVGVSTA FAVENTIA PATERNA BARCINO entre el 15 a. C. y 10 a. C.. En el mapamundi de Claudio Ptolomeo aparece con el nombre Barcino. Barcino tomó forma de castrum o fortificación militar en sus primeros tiempos aunque el comercio fue reorientando la importancia de la ciudad; en el siglo I fue amurallada por orden del emperador romano Claudio y ya en el siglo II contaba con una población de entre 4.000 y 8.000 habitantes.

Medievolo en Barcelona 476 a 1492

 Los arabes en Barcelona

 

 

Almanzor

El caudillo árabe fue el causante de uno de los episodios más traumáticos de Barcelona: su destrucción, saqueo y cautividad de sus habitantes | Los jinetes del ejército árabe recubrieron sus brazos con láminas de acero | Los documentos constatan rescates para redimir a los barceloneses cautivos

Una leyenda señala que Almanzor, para humillar a los barceloneses, se llevó las campanas de la catedral. Lo que sí pasó es que se quemaron multitud de documentos: esto causó años de pleitos sobre propiedades.

Los que ya tenemos una edad, hemos estudiado la historia con la ayuda de rimas. Por ejemplo: "En Calatañazor, Almanzor perdió el tambor", para así recordar la derrota infligida por las huestes cristianas al caudillo musulmán. Pero a veces, la leyenda tiene sus problemas: así, no son pocos los medievalistas que ahora insisten en que tal enfrentamiento no existió y que no fue más que propaganda para desprestigiar a un militar invencible. Ahora bien, lo que es indudable es que Almanzor se plantó ante las murallas de Barcelona en el año 985 y que sometió a la ciudad a una de las peores destrucciones de su historia.

Joan Roca, director del Museu d'Historia de Barcelona, sostiene que la ciudad ha pasado por tres grandes traumas. Los bombardeos de la Guerra Civil y el sitio de 1714 son dos, y la destrucción de la urbe por parte de Almanzor, el primero. Curiosamente, sobre un episodio tan notable prácticamente no hay pruebas arqueológicas: en ningún sitio se han encontrado sustratos que certifiquen el asedio ni los incendios que entonces debieron tener lugar, pero sabemos que ocurrió por la documentación que hay de este episodio.

Almanzor, caudillo militar que atormentó a los reinos cristianos en el siglo X, nació en Algeciras en 939, sirvió al califato de Córdoba y en sus correrías cruzó la Península, hasta Santiago de Compostela. Curiosamente, aunque varias de sus razzias están profusamente documentadas, sobre su incursión a Barcelona las fuentes no son abundantes. Del lado cristiano, está la Crónica del monasterio de Sant Pere de les Puel·les, posterior a los acontecimientos, y presenta serias dudas. Tampoco hay profusión de relatos árabes. Pero en libros, artículos y tesis doctorales hay puntos comunes. Uno de ellos es que esperó para asaltar la ciudad a que los condes de Barcelona se hubieran desligado ­definitivamente de los reyes francos.

Almanzor salió de Córdoba el 5 de mayo de 985 y emprendió el camino hacia Barcelona por la costa mediterránea. También sabemos que el asalto fue precedido de una batalla en la que el conde Borrell II intentó evitar lo que se avecinaba. Hay grandes discrepancias sobre dónde y cuándo se produjo este enfrentamiento, pero lo que es seguro es que los cristianos fueron derrotados. Lo que no es cierto es que Borrell II perdiera la vida en la lid, pues está comprobado que vivió aún años.

Las fuentes árabes y cristianas coinciden en señalar que Almanzor se plantó ante los muros de Barcelona el 1 de julio de 985 e iniciaron un cerco imposible de resistir para los barceloneses. Una de las causas de la superioridad del ejército árabe es que los jinetes habían recubierto sus brazos con láminas de acero, que les permitía defenderse de los golpes de las espadas creadas por los francos. También hay narraciones acerca de episodios macabros, como que los sitiadores lanzaban las cabezas de los caballeros abatidos en la batalla anterior al interior del perímetro, para acobardar a los defensores. El día 6, Almanzor tomó la ciudad a sangre y fuego.

Como queda dicho, no hay restos arqueológicos de los incendios y saqueos que, a buen seguro tuvieron que ocurrir, pero tenemos noticias de la hecatombe por otra vía: una de las consecuencias de la conquista fue la toma de cautivos, cuyos rescates están documentados. Hay autores que apuntan a escenas dantescas, como una suerte de mercado celebrado en las inmediaciones de la urbe adonde acudieron los familiares para saber qué suerte correrían sus deudos, ya prisioneros. Hay constancia de rehenes en Córdoba y Huesca.

Los documentos de los rescates nos han legado los nombres de algunos de estos prisioneros. Por ejemplo, Emma, esposa de Guillem, que luchó en defensa de la ciudad. O Udalard, hijo del vizconde Guitard. O el juez Aurús, que ya estaba de vuelta en Barcelona en el 986, tras pagar su rescate, para lo cual gozó de una ayuda del monasterio de Sant Cugat que no fue desinteresada, pues le exigieron parte de su patrimonio.

Y, así es la condición humana, el regreso no fue fácil ni alegre para todos. El 8 de mayo del año 1000 se celebró un juicio en el palacio real. La causa es que una mujer llamada Madrona denunció que mientras permaneció recluida en Córdoba, su hermano Bonhome le había usurpado sus bienes y los de su difunto marido, Ennegó. Comprobada la veracidad de la acusación, este descendiente de Caín fue obligado a retornar las viñas y tierras de sus parientes, ubicadas en la zona de Magòria.

Las fuentes árabes sitúan a Almanzor de regreso en Córdoba el 23 de julio. O sea, que se entretuvo poco en su correría, cuya consecuencia fue la devastación de Barcelona. Murió el 9 de agosto de 1002 en Medinaceli, de enfermedad, y más que probablemente sin perder el tambor.

Parc de la diudadela y recintes (Exposicion de 1888 )

 

Parque de la ciudadela

zoo

L’Avi, el mític elefant del Zoo de Barcelona

L’Avi, un elefant d’origen asiàtic, va ser un dels personatges més coneguts de la Barcelona del tombant de segle. En poc temps es va convertir en el principal atractiu del nou Zoo de Barcelona, inaugurat durant les festes de la Mercè de 1892 al recinte que havia acollit l’Exposició de 1888.

El nou zoològic, un equipament clau per qualsevol ciutat moderna de l’època, va ser possible gràcies a l’adquisició per part de l’Ajuntament de la col·lecció privada d’animals exòtics del banquer Lluís Martí i Codolar, fundador del Banco Hispano Colonia. Un d’aquest animals, l’elefant L’Avi que podem veure en aquesta imatge de 1910, va ser comprat pel Director del Zoo de Barcelona, el naturalista i taxidermista Francesc Darder.

Com un segle després faria el goril·la Copet de Neu, l’Avi va donar personalitat a aquest primers anys del zoo, erigint-se en gran protagonista del nou centre d’esbarjo dels barcelonins.

Mort l’any 1914, aquest fet va crear un gran revol a la ciutat, tot i que de seguida va ser substituït per un altre paquiderm, la Júlia, un regal del virrei del Marroc Muley Hafid que es convertí en la icona més famosa del Zoo

CASINO DEL PARC DE LA CIUDADELLA (1916-1964)

El restaurant-casino del Parc de la Ciutadella, contràriament al que molts pensen, no va ser una construcció de l'Exposició Universal de 1888. Va començat a ser erigit a començaments de 1916 i inaugurat aquell mateix estiu a la zona compresa entre la Cascada Monumental i el llac. A la part del darrera connectava amb el petit pont que s'endinsa cap a l'interior del llac i disposa d'una zona final més àmplia a manera de mirador, que avui encara existeix. De fet, aquest casino va ser construït al costat d'una altra edificació preexistent, molt més petita, que fins aleshores acollida un cafè davant mateix del llac.

1916.- Vista nocturna de la part posterior del casino restaurant amb la terrassa que hi havia sobre el llac 

 (Foto: Francesc Ballell)

El nou edifici era d'estil renaixentista francès, va ser projectat per l'arquitecte Plantada. Disposava de planta baixa i un pis principal. A la primera sobre una superfície ovalada hi havia el cafè restaurant i externament tenia quatre torretes a cada vèrtex. El pis superior, al que s'accedia a través d'una àmplia i elegant escala de marbre, era destinat al casino i tenia una vistosa coberta de forma el·líptica. Hi destacava també la terrassa des d'on es podia admirar la cascada, el llac i la frondosa vegetació del parc.

El restaurant va resultar molt aviat un lloc idoni i escollit per les celebracions i banquets de la burgesia i també per celebra-hi homenatges a prohoms il·lustres. 

1920's.- Anvers i revers d'una fitxa de cinc pessetes del Casino.

El gran saló convertit en pista de patinatge.

1917.- Un banquet d'homenatge a Àngel Guimerà després de l'èxit de Jesus que torna celebrat al Casino del Parc.

 (Foto: Francesc Ballell. La Ilustració Catalana núm. 721.)

1933.- Situació de l'edifici del Casino entre la cascada (1) i el llac (2) sobre un plànol topogràfic municipal (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) 

L'edifici va sobreviure a la Guerra Civil i durant el franquisme va continuar essent escenari de celebracions socials i actes oficials. Va romandre dempeus fins ben entrada la dècada dels 1960's i  va acollir el Congrés Internacional d'Esperanto de l'any 1961. La seva desaparició va permetre disposar d'una millor vista sobre el llac des de l'esplanada que hi ha davant de la Cascada Monumental. Així va justificar el porciolisme el seu enderroc que es va executar al febrer de 1964.

1961.- La bandera esperantista penjada de la façana de l'edifici del Casino durant el XIII Congrés Internacional Ferroviari d'Esperanto.

1961.-El cartell del XIII Congrés Internacional Ferroviari d'Esperanto que va tenir el Casino del Parc com una de les seves seus. Al costat, un retall informatiu publicat a La Vanguardia.

1961.- Emplaçament del Casino, entre la cascada i el llac, en una foto aèria del Parc de la Ciutadella.

lago, escalinatas y mesas. parque de la ciudadela

*1963.- Últims temps de l'edifici del Casino. Durant les Festes de la Mercè d'aquell any el Gremi de Llibreters hi va celebrar la seva festa. (Font: Hemeroteca de La Vanguardia. Edició del dia 28 de setembre).

1964.- Així justificava La Vanguardia l'eliminació del Casino (Edició del dia 29 de febrer. Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la).

VAQUERIA SUÏSSA. 

Parc de la Ciutadella. (1884-1926)

1890's.- Aquesta curiosa construcció situada al mig del Parc de la Ciutadella reproduïa fidelment una petita granja rural helvètica.

Uns anys abans de la celebració de l'Exposició Universal de 1888, quan es començaven a urbanitzar els terrenys que havia ocupat l'antiga ciutadella, s'hi va construir una vaqueria que ja estava prevista en el pla general del parc. L'edifici, conegut també com a Casa Suiza, era situat al costat de l'Estació del Ferrocarril (actual Estació de França) al límit del recinte del parc, sobre l'actual passeig de Circumval·lació. Al desembre de 1884 l'Ajuntament va convocar a subhasta pública l'adjudicació de l'arrendament del local per a la seva explotació.

1882.- La Vanguardia del 6 de desembre ja anunciava aquest debat entre els regidors sobre el dictamen per instal·lar una vaqueria a la Ciutadella.

1884.- Notícia de la convocatòria de subhasta pública de l'arrendament de la vaqueria.

 (Font: Hemeroteca La Vanguardia, edició del dia 28 de novembre).

1887.- Emplaçament de la Vaqueria Suissa sobre un planol de l'Exposició de 1888.

L'any 1887, durant els mesos immediatament anteriors a l'obertura de l'Exposició Universal va acollir l'Oficina d'Informació d'aquest certàmen internacional

1888.- Ja en el context de l'Exposició Universal la vaqueria va tornar a ser adjudicada aquest cop pel sistema de concurs públic  

(Font: Hemeroteca La Vanguardia, edició del dia 22 d'abril).

Funcionava com a cafè-restaurant i disposava de quadres per a les vaques. També s'hi venia llet a granel. La vaqueria tindria també el seu moment de glòria en la història del cinema català quan l'any 1898 Fructuós Gelabert hi va rodar Los guapos de la Vaquería del Parque, un curtmetratge de 12 minuts datat del 1905 amb actors com Carme Vital, Joan Morales i Joan Alarma. Durant uns anys els propietaris del negoci eren els mateixos de l'hotel del Casino de l'Arrabassada.
El 1913 la vaqueria va canviar d'ús per acollir les oficines del servei municipal de Clavegueram i Higiene que fins aleshores acollia la planta baixa del Palau del Governador a la mateixa Ciutadella..

1899.- Anunci de la vaqueria on s'hi podien comprar ampolles de llet.

El final de la vaqueria va arribar a l'any 1926 quan l'antic edifici va ser desmantellat i en el seu lloc es va construir un parvulari municipal que avui (2014) encara és actiu amb el nom d'Escola Parc de la Ciutadella.

    

FONT DE L'ÀGUILA. 

Parc de la Ciutadella (1894-1963)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i MARÍA JOSÉ GONZÁLEZ

Conclosa l'Exposició Internacional de 1888, el recinte del Parc de la Ciutadella va ser progressivament reurbanitzat després de l'enderrocament d'una bona part dels grans palaus. Això va permetre guanyar més espais per a jardins, especialment en la zona del parc més propera al mar. En aquest procés de reordenació, el 1894 s'hi van projectar dues placetes al bell mig de les quals s'hi van instal·lar sengles fonts escultòriques força singulars.

1894.- Notícia de la urbanització del sector sud o de circumvlació del parc amb les dues placetes amb fonts escultòriques. 

(Font: Diari La Dinastía).

La primera ha arribat als nostres dies després d'esdevenir un dels símbols de la nostra ciutat: és la popular Dama del Paraigües. L'altra no va tenir tanta sort. Era també de base circular i disposava de quatre segments d'escales alternades amb espais vegetals que perimetraven el cercle exterior de la font. Del centre de la bassa circular inferior, on quedava dipositada l'aigua, emergia una columna amb una altra bassa-dipòsit circular enlairada i molt més petita, del qual queien regalims d'aigua a través de les boques de vuit cares que feien de gàrgoles. A la part més alta de la font una esfera de pedra servia de suport a l'escultura de bronze d'un àguila amb les ales desplegades que coronava el conjunt. No és per tant gens estrany que la ciutadania la batejés ràpidament com la Font de l'Àguila.

1932.- Plànol del recinte del Parc de la Ciutadella on apareix marcat en un cercle vermell l'emplaçament de la Font de l'Àguila. A l'altra banda del parc,  mantenint una certa simetria en la urbanització, es veu el cercle de la Font de la Dama del Paraigües. 

(Font: Institut Cartogràfic de Catalunya).

En el seu moment aquesta font quedaria integrada dins el recinte del parc zoològic. que va anar essent objecte de successives ampliacions, L'any 1963 però, l'ajuntament va decidir fer una substancial inversió en el zoo i es va construir la plataforma de la Gran Fauna Africana que va suposar el desmantellament i desaparició de la font. Des d'aleshores no n'hem sabut res més.

1963.- Certificat de defunció de la Font de l'Àguila, considerada "poc representativa" i "substituïda" per donar cabuda a una nova atracció del zoològic. 

(Font: La Vanguardia. 29 de setembre de 1963).

PONT DE LA SECCIÓ MARÍTIMA.

 Exposició de 1888. (1888-1939)

*

1888.- El pont de la Secció Marítima connectava el recinte de la Ciutadella amb el mar.

L'Exposició Internacional de 1888 es va concentrar bàsicament al voltant del recinte del Parc de la Ciutadella. Per enllaçar amb l'anomenada secció maritima, que presentava tota mena de novetats de les empreses vinculades al mar, es va tenir que construir un viaducte sobre les vies del tren. Així, el recinte de la Ciutadella quedava enllaçat amb la zona més propera al mar entre la Barceloneta i el Poblenou.

*1888.- Dues imatges de les escales d'accés al pont de la Secció Marítima de l'Exposició

El pont, que va ser obra de l'arquitecte Gaietà Buïgas i Monravà (1851-1919), pare de l'enginyer de la font màgica de Montjuïc, salvava el nus de vies ferroviàries que conduien a l'estació de França. Dos trams d'escales monumentals, situats a cada banda, permetien al vianant accedir-hi i creuar d'un espai a l'altre. Des del pont estant, es podia veure també el recinte rodó del Torín de la Barceloneta, que fou la primera plaça de toros de la ciutat. A la banda de mar el pont portava a la zona de l'antic fort de Don Carles, una fortificació antiga annexa a l'antiga Ciutadella ubicada davant del mar (just on avui es troba l'Hospital del Mar).

El pont de la Secció Marítima va iniciar una etapa d'abandonament als anys 1930's, especialment a partir de l'entrada en funcionament de l'Hospital d'Infecciosos (actual Hospital del Mar). Durant la Guerra Civil va quedar inutilizat i malmès a causa dels intensos bombardejos que va patir la zona de la Barceloneta. En acabar la guerra, presentava un aspecte lamentable i no va trigar gaire a ser enderrocat per aprofitar el ferro de la seva estructura, material molt apreciat en aquells temps de mancances.

  Antoni Gaudí retratats per Pablo Audouard. 

ESTÀTUES DE PROHOMS CATALANS del Saló de Sant Joan (1880's-1937)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ, FRANCISCO ARAUZ i ENRIC GREGORI

El Saló de Sant Joan (actual Passeig Lluís Companys i abans conegut com Salón Víctor Pradera) s'estén des de l'Arc del Triomf fins a l'accés al Parc de la Ciutadella des del carrer Pujades. Va ser la porta i avinguda d'entrada a l'Exposició Universal de 1888. En els dos extrems d'aquest passeig, al costat de l'arc de Triomf i davant de l'entrada al Parc hi van haver emplaçades un total de vuit escultures (quatre a cada extrem) de diversos prohoms catalans destacats en la història del nostre país.

Les escultures originals en bronze reproduïen les figures senceres a peu dret de:

Rafael de Casanova

Bernat Desclot

Antoni de Viladomat

Jaume Fabre

Pere Albert

Ramon Berenguer el Vell

Guifré el Pilós

Roger de Llúria

1888.- Text aparegut a La Ilustració Catalana sobre les escultures del Saló de Sant Joan.

Emplaçament de les escultures en un i altre extrem del Saló de Sant Joan. Quatre al costat de l'Arc de Triomf i altres quatre a la vora del monument a Rius i Taulet. En vermell les desaparegudes.

1900's.- L'escultura de Bernat Desclot, una de les desaparegudes.

De les vuit escultures originals només se'n conserven dues a la part del carrer Pujades. Són les del pintor Antoni de Viladomat (obra de Torquat Tassó) i la de l'almirall Roger de Llúria (obra de Josep Reynés), que avui flanquejen el grup escultòric central dedicat a Rius i Taulet.

La de Rafael Casanova, projectada per Rossend Nobas, també ha sobreviscut. Va ser traslladada el 1914 a la Ronda de Sant Pere on avui es pot veure després d'haver estat retirada durant tota la dictadura franquista. Una altra escultura, la de Pau Claris, va reemplaçar la de Casanova al costat de l'Arc de Triomf. Aquesta escultura, que fou retirada el 1939 i també recuperada el 1977 amb l'arribada de la democràcia, es pot veure avui molt aprop del seu emplaçament original. 

A la fila superior les escultures de Jaume Fabre, Bernat Desclot  i Pere Albert

A la fila inferior les del Comte Guifré el Pilós i Ramon Berenguer el Vell

 *1916.- Acte de 'homenatge a Rius i Taulet davant del seu monument. A la dreta de la imatge podem veure les escultures d'Antoni de Viladomat (fletxa verda) que s'ha conservat fins l'actualitat, i la de Jaume Fabre desapareguda (fletxa vermella). 

 (Foto: Frederic Ballell. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

Les cinc escultures desaparegudes eren les de Jaume Fabre, arquitecte de la catedral de Barcelona, dissenyada per Pere Carbonell; Pere Albert, jurista, obra d'Antoni Vilanova; Ramon Berenguer el Vell obra de Josep Llimona; l'historiador Bernat Desclot, esculpida segons un projecte de Manuel Fuxà i la del comte Guifré el Pilós feta per Venanci Valmitjana. 

Sobre l'any de la desaparició existeix la versió, confirmada en part per algun article de premsa trobat a les hemeroteques, que van ser enretirades dels seus pedestals al gener de 1937. Algunes hipòtesis sostenen que va ser amb la intenció de fondre-les per fabricar material bèl·lic per la defensa de la ciutat en la Guerra Civil. Altres versions diuen que van estar dipositades en magatzems municipals i que en realitat varen ser foses pels franquistes, ja acabada la guerra, amb l'objectiu d'aprofitar el bronze per poder esculpir la nova imatge de la Mare de Deú de la Mercè, que l'any 1959 va ser reposada al cim de la basílica dedicada la patrona de la ciutat.

1937.- Aquesta breu notícia, publicada a La Vanguardia del dia 5 de gener, sembla confirmar la hipòtesi que les estàtues varen desaparèixer del Saló de Sant Joan (aleshores Saló Fermín Galán) durant la Guerra Civil. En tot cas, el periodista cita erròniament una escultura de Fortuny que probablement confón amb la del pintor Antoni de Viladomat que no va ser retirada.

PAVELLÓ AUDOUARD. 

Exposició Universal 1888. Parc de la Ciutadella (1888)

1888.- Vista del pavelló-quiosc del retratista Pablo Audouard que durant l'Exposició Universal de 1888 va instal·lar-se al parc de la Ciutadella

El fotògraf Pablo Audouard Deglaire (1856-1919) va ser probablement el retratista més prestigiós i conegut a la societat barcelonina i catalana de finals del segle XIX. Havia nascut a l'Havana i era fill de famíla de fotògrafs. Va instal·lar-se a Barcelona a finals de la dècada dels 1870's.
Al llarg de la seva vida professional va tenir diversos estudis, primer a la Rambla, després a la Gran Via i finalment al Passeig de Gràcia-Consell de Cent, concretament als baixos de la casa Lleó Morera.
Audouard va ser escollit fotògraf oficial de l'Exposició Universal de 1888, celebrada a l'entorn del Parc de la Ciuitadella. Va compaginar la seva tasca com a retratista amb la fotografia d'espais oberts, infrastructures i arquitectura monumental. En aquest sentit, són famoses les seves sèries fotogràfiques sobre el port de Barcelona.
Durant l'Exposició de 1888 la fama d'Audouard es trobava en el seu moment més àlgid fins al punt que va tenir el seu propi pavelló al recinte de la Ciutadella. Era una petita construcció d'aparença semblant a un quiosc de l'època situada al costat de la capella. Allà va exhibir els seus treballs fotogràfics i permetia als visitants de l'exposició de retratar-se.

1888.- Una vista aèria del recinte del Parc de la Ciutadella durant els dies de l'Exposició Universal. L'oval vermell identifica el petit pavelló d'Audouard. Darrera es veu la capella de l'antiga ciutadella.

 

Revista pasada por S.M.la Reina Regente Dontildea Mariacutea Cristina a las escuadras nacionales y extranjeras reunidas en el puerto de Barcelona, com motivo de la exposición del año 1888.
Esta es una de las reproducciones de La Familia Real en la Armada Española, según los estudios pictóricos de Guillermo Fernández de Aledo

Un autoretrat de Pablo Audouard

  Josep Puig i Cadafalch

  

Antoni Gaudí retratats per Pablo Audouard.