Barceloneta
Any 1953
Vista desde el aire de la Barceloneta. 1920/30
PLA DEL PALAU AL 1857
Merenderos de la Barceloneta
1940-1994
Tot i que les primeres cases de menjars a la platja de la Barceloneta provenen de finals del segle XIX quan molts pescadors aprofitaven part de les seves captures per cuinar-les i oferir dinars, el boom dels restaurants de primera linia de mar en aquest barri es va consolidar bàsicament a partir de la posguerra en l'espai comprès entre els Banys de Sant Miquel i el que seria l'inici del Passeig Marítim. Allà es va formar una via paral·lela a la linia de la costa on anaven a morir els estrets carrers de la trama urbana del barri i s'hi concentrava una munió de restaurants encaixonats els uns al costat dels altres. Era també habitual veure com els empleats sortien al carrer a buscar el client i li oferien lloc per aparcar el vehicle. Aquests xiringuitos o merenderos, com se'ls coneixia popularment, tenien a la part del darrere terrasses amb entarimants sobre la platja o fixaven directament les taules dels comensals sobre al sorra.
1950's.- Aspecte que oferien els xiringuitos per la part que donava a la platja. A l'estiu però, les taules s'instal·laven sobre la sorra.
(Foto: Arxiu Popular de la Barceloneta)
1949.- Ambient nocturn davant del Hawai
1950's.- Una vista dels terrats dels xiringuitos amb la platja i el mar darrera. (Foto: Arxiu Popular de la Barceloneta)
1960's.- Un racó de la zona dels xiringuitos. En primer terme El Salmonete i davant el Malvarrosa.
(Foto: Arxiu Popular de la Barceloneta)
Identificació de la zona (en vermell) on eren emplaçats aquests restaurants a primera linia de mar.
Aviat anar a mejar marisc i paelles a la Barceloneta va passar a formar part del circuit turístic per excel·lència i a la vegada també es consolidà com un costum molt propi i típic pels autòctons.
En la seva darrera etapa la restauració a primera linia de mar era a la
Barceloneta un negoci consolidat i s'hi menjaven paelles i plats de
marisc a dojo. Can Pinxo, Can Costa-El Deporte, Costa Azul,
Catalunya, Can Costa, El Merendero de la Mari, Mar y Playa, Salmonete,
L'Escamarlà, Aurora, Sol y Sombra, Casa Paulino, Rancho Grande, Miramar,
La Gaviota, La Marina, Terramar i El Avión foren els noms del 18 últims supervivents abans de la desaparició definitiva d'aquell espai únic i irrepetible
Els xiringuitos varen caure sota l'acció implacable de la
piqueta l'any 1994 per aplicació estricta de la Llei de Costes, que
obligava a alliberar els espais contingus a la linia de la platja.
L'espectacle de les màquines enderrocant aquelles petites edificacions
de planta baixa va ser contemplat pels veins amb llàgrimes als ulls i
amb la seguretat que una etapa de la història del seu barri quedava
tancada per sempre més.
Molts dels propietaris dels xiringuitos desapareguts varen obrir nous
restaurant -generalment mantenint el mateix nom- a la rehabilitada zona
del Port Vell o al Passeig Joan de Borbó on l'enderrocament dels antics
ràfals va permetre una paròmica sobre el port abans impossible. 
(Foto: Anna baye)
1990.-
L'irrepetible i popular Bernardo (Bernardo Cortés Maldonado) amenitzava
els àpats amb els seus temes d'avui i de sempre acompanyat d'una
guitarra. El Virolai i l'Himne del Barça formaven part també del seu repertori habitual.
(Foto: Anna Boyé)
1994.- Punt i final. El Restaurant Catalunya, que regentava Antoni Miquel Cervero Leslie, el conegut cantant de Els Sirex, a punt de ser enderrocat.
(Foto: Arxiu Popular de la Barceloneta).
1994.- Una altra imatge dels últims enderrocs
(Foto: Jordi Bellver. La Vanguardia)
Locales miticos
Anys 50s. Can Ramonet carrer Maquinista,17
La primera plaça de toros de Barcelona va estar emplaçada entre la Barceloneta i la Ciutadella. La iniciativa de construir-la va ser la captació de recursos per a mantenir els asilats de la Casa de la Caritat, la qual, en virtut d'una Reial Célula del rei Ferran VII datada del 1827, gaudia d'autorització per a celebrar curses, amb la condició de destinar a l'esmentat fi benèfic part de les recaptacions dels espectacles taurins. El 22 de maig de 1834 es va signar un acord en escriptura pública entre la Junta de la Casa de la Caritat i els senyors Sagritá, Vilaregut, Deocon i Coll, els quals quedaven autoritzat per a organitzar curses de toros amb la condició que construissin un recinte taurí als terrenys que la Casa de la Caritat tenia prop de la Ciutadella i paguessin a la institució benèfica una renda de 1.500 duros anuals, a banda d'una part dels beneficis líquids de les curses..
El 22 de juny de 1963 fou inaugurat pel general Franco l'edifici de l'Institut d'Investigacions Pesqueres (IIP), que presidia una placeta situada al final del Passeig Nacional (avui de Joan de Borbó), entre els banys El Astillero i els de Sant Sebastià, en un indret que era punt final d'algunes linies d'autobusos i tramvies. El projecte provenia de l'any 1953 per iniciativa de l'alcalde Simarro.
Aquest edifici acollia a la seva planta baixa un aquari, que segons la premsa de l'època era un dels més importants d'Europa pel que fa a la fauna marina mediterrània. La resta de l'edifici era ocupat per oficines, biblioteca i laboratori. L'any 1965 l'aquari va rebre 40.000 visitants que pagaven 10 pessetes per l'entrada. Els nens fins a 7 anys tenien l'accés gratuït. Un any després la premsa anunciava la futura creació d'un Museu de la Ciència i la Tècnica del Mar vinculat a l'IIP que mai va arribar a realitzar-se.
La instal·lació contenia 44 tancs d'aigua a més d'un gran dipòsit central amb tortugues centenàries i exhibia en total més de 200 espècies. Malgrat els elogis inicials rebuts des de la premsa oficial, el cert és que l'aquari va anar caient progressivament en un abandó creixent, que es va accentuar encara més a partir de la fi de la dictadura i l'arribada de la democràcia. Amb el pas dels anys tot aquell edifici traspuava una atmosfera decadent i pròpia d'uns altres temps amb una aparença de manteniment insuficient. A mitjans dels anys 1980's, coincidint amb l'inici de la rehabilitació de la zona dels antics banys, l'aquari va ser tancat. Segons els tècnics municipals l'edifici, aixecat sobre antics sorrals, patia greus problemes estructurals de fonamentació i perillava. Finalment, les instal·lacions de l'aquari, aleshores propietat del Consell Superior d'Investigacions Científíques, van ser enderrocades el 1987. Els peixos i la fauna marina supervivent van passar a dependre del Zoològic i a ser exhibits a l'Aquarama.
1888.- El pont de la Secció Marítima connectava el recinte de la Ciutadella amb el mar.
1888.- Dues imatges de les escales d'accés al pont de la Secció Marítima de l'Exposició
Locales miticos
EL TORÍN DE LA BARCELONETA (1834-1946)
La primera plaça de toros de Barcelona va estar emplaçada entre la Barceloneta i la Ciutadella. La iniciativa de construir-la va ser la captació de recursos per a mantenir els asilats de la Casa de la Caritat, la qual, en virtut d'una Reial Célula del rei Ferran VII datada del 1827, gaudia d'autorització per a celebrar curses, amb la condició de destinar a l'esmentat fi benèfic part de les recaptacions dels espectacles taurins. El 22 de maig de 1834 es va signar un acord en escriptura pública entre la Junta de la Casa de la Caritat i els senyors Sagritá, Vilaregut, Deocon i Coll, els quals quedaven autoritzat per a organitzar curses de toros amb la condició que construissin un recinte taurí als terrenys que la Casa de la Caritat tenia prop de la Ciutadella i paguessin a la institució benèfica una renda de 1.500 duros anuals, a banda d'una part dels beneficis líquids de les curses..
Anomenada popularment El Torín, la plaça va ser projectada per
l'arquitecte Josep Fontserè i Domènech (1802-1878), construida en poc
més de dos mesos i inaugurada el mes de juliol de 1834. En la primera
cursa hi varen actuar els toreros Juan Hidalgo y Manuel Romero
(Carreto), així com el picador Francisco Sevilla, un dels més solvents
de l'època.
El dia 25 de juliol de 1835, quan tot just portava un any funcionant, el
recinte va ser protagonista de greus aldarulls dels que les cròniques
de l'època en varen culpar als braus lidiats aquella tarda que eren
massa mansos. La realitat fou que la cursa no havia agradat al públic,
que va reaccionar llençant tota mena d'objectes sobre l'arena de la
plaça. Acabat l'espectacle un gran nombre dels congregats varen dirigir
les seves passes cap a la Rambla. El grup es feu cada cop més gran i es
va nodrir de descontents i agitadors habituals de carrer. La situació va
degenerar en una protesta anticlerical i diversos convents del centre
de la ciutat varen ser atacats i incendiats amb alguns religiosos morts.
L'endemà l'autoritat governativa va decidir la clausura del Torín per un període de quinze anys. No obstant això, l'any 1841 s'hi varen celebrar algunes curses a benefici del Séptimo batallón de la Milicia Nacional.
El 29 de juny de 1850 es va reobrir la plaça amb actuacions de El Chiclanero i Salamanquino. Al llarg de la seva història el Torín va veure com hi perdien la vida diverses persones: El 15 de juny de 1881, el jove aficionat alemany Paul Wandersahen; el 6 de maig de 1883 el banderiller Rafael Bejarano, La Pasera; el 12 d'abril de 1896 el picador José Sevilla; el 27 de març de 1898 Juan Ripoll Juanerillo; el 9 de març de 1913 Eduardo Arechavaleta Chavacha i, finalment, el 29 de juny de 1919 el picador Ezequiel García Briones.
El 9 de setembre de 1860 s'hi va celebrar una cursa en homenatge al general Prim, que va ser aclamat pel públic.
La celebració de l'Exposició Universal de 1888 va possibilitar la dignificació de gran part de l'entorn que envoltava el Torín, el qual va quedar integrat en el conjunt de pavellons que conformaven aquell esdeveniment internacional.
El 29 de juny de 1850 es va reobrir la plaça amb actuacions de El Chiclanero i Salamanquino. Al llarg de la seva història el Torín va veure com hi perdien la vida diverses persones: El 15 de juny de 1881, el jove aficionat alemany Paul Wandersahen; el 6 de maig de 1883 el banderiller Rafael Bejarano, La Pasera; el 12 d'abril de 1896 el picador José Sevilla; el 27 de març de 1898 Juan Ripoll Juanerillo; el 9 de març de 1913 Eduardo Arechavaleta Chavacha i, finalment, el 29 de juny de 1919 el picador Ezequiel García Briones.
El 9 de setembre de 1860 s'hi va celebrar una cursa en homenatge al general Prim, que va ser aclamat pel públic.
Plànol del recinte de l'Exposició Universal de 1888 amb indicació (en vermell) de l'emplaçament del Torín.
Imatge
aèria de la zona sud del parc de la Ciutadella en la que es pot veure
el pont que travessava les vies del tren i la plaça del Torín al costat
del barri de la Barceloneta
La celebració de l'Exposició Universal de 1888 va possibilitar la dignificació de gran part de l'entorn que envoltava el Torín, el qual va quedar integrat en el conjunt de pavellons que conformaven aquell esdeveniment internacional.
El 14 d'abril de 1895 el toro Molinero de Ripamilán va saltar a
les graderies i fou mort a trets pel guàrdia civil Waldo Vigueras.
Després de successives ampliacions l'aforament de la plaça havia arribat
als 12.000 espectadors.
Amb el canvi de segle, la construcció de la plaça de Les Arenes l'any 1900 va fer perdre protagonisme al Torín, que
va veure minvat considerablement el nombre de curses que s'hi
celebraven. Al mateix temps, la plaça va començar a ser coneguda amb el
mon de La Antigua. L'última cursa s'hi va celebrar el 23 de setembre de 1923.
Acabada la Guerra Civil, el Torín va ser enderrocat el 8
d'abril de 1946 i vuit anys més tard els terrenys que ocupava van passar
a ser propietat de la companyia Catalana de Gas.
Plaça de toros El Torín a la Barceloneta, Barcelona, 1901-1920.
PISCINA DEL CN BARCELONETA. Passeig Marítim (1968 - 1995)
1968.- Vista de la piscina coberta del CN Barceloneta poc després d'inaugurar-se en un gairebé desèrtic Passeig Marítim
El 17 de juliol 1968 al barri de la Barceloneta es va inaugurar una nova
piscina coberta situada al final del passeig Maritim (aleshores dedicat
al General Acedo), davant mateix de la platja i al costat de l'Hospital
del Mar. Tres anys abans, el 27 de maig de 1965, havia estat col·locada
la primera pedra en un acte simbòlic presidit per Juan Antonio
Samaranch. No ha d'estranyar que un equipament modest d'aquestes
característiques trigués més de tres anys en quedar enllestit, perquè
aquest era el ritme habitual de les obres públiques en aquells temps.
Des dels estaments oficials municipals ja feia temps que s'intentava que
el CN Barceloneta i el CN Atlètic optessin per la fusió en un sol club i
compartissin la piscina, però aquest intent es va veure finalment
frustrat. Els socis del CN Atlètic s'hi van oposar en una última
votació, quan els del CN Barceloneta ja havien donat llum verda a la
fusió.
1968.-
La premsa esportiva barcelonina es feia ressó de la rivalitat entre el
CN Atlètic i el CN Barceloneta, que va impedir que els dos clubs
gestionessin conjuntament la piscina. (Font: El Mundo Deportivo)
La piscina, construida pel l'Ajuntament, va ser finalment adjudicada al
CN Barceloneta. Era una instal·lació amb façana de vidres translúcids
que deixaven entreveure des del passeig les siluetes del banyistes que
circulaven més aprop del vidre. La piscina, que no era olímpica, tenia
unes dimensions de 25 x 16 metres i al costat n'hi havia una altra
d'infantil de 16 x 8 metres.
A partir de les vigílies olímpiques el paisatge de tota aquella zona
començaria a canviar radicalment. A finals de 1990 el CN Barceloneta va
veure com la seva seu social de la platja de Sant Miquel, al costat dels
xiringuitos, era enderrocada per imperatiu de la Llei de
Costes, mentre la piscina del passeig Marítim quedava també afectada per
la nova reordenació del sector. Finalment, la frustrada fusió del anys
1960's es va poder produir al juny de 1992 i així va néixer el Club
Natació Atlètic Barceloneta.
El nou club fusionat s'instal·là en una nova seu construida on abans hi
hagueren els Banys de Sant Sebastià, prop de la del seu gran rival el CN
Barcelona. L'espai de la vella piscina del passeig Marítim, enderrocada
el 1995, és avui ocupat pel Parc de Recerca Biomèdica.
FONT DE NEPTÚ AL MOLL DE LA RIBA(1826-1892)
Agraïments a MARÍA JOSÉ GONZÁLEZ i EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ
El dia 14 d'abril de 1826 va ser inaugurada al Moll de la Riba, també
conegut aleshores com Moll del Rebaix al barri de la Barceloneta, una
font monumental sobre la que hi destacava una escultura de Neptú. El déu
del mar dels antics romans apareixia assegut sobre una roca i un
basament amb 4 esfinx als respectius vèrtexs. Aquest monument a banda de
ser un element de referència de la zona era molt estimat per tot el
personal portuari.
Els autors de l'obra foren els escultors Adrià Ferran i Vallès
(1774-1840) que va esculpir el Neptú i Celdoni Guixà i Alsina
(1787-1848), que va tenir cura de les esfinxs. Una inscripció al
pedestal donava fe que la font havia estat erigida en honor del rei
Ferran VII.
Entre finals del segle XIX i els començaments del XX es va procedir a
una reordenació en profunditat de tot aquell sector del port contigu al
barri de pescadors de la Barceloneta. El monument va ser desmuntat i va
iniciar un pelegrinatge que el duria primer al Parc de la Ciutadella i
després al Jardins Laribal de Montjuïc. Actualment es troba a la plaça de la Mercè.
Aquest Neptú no s'ha de confondre amb el que hi hagué a la Font del Vell del Pla de les Comèdies a la Rambla, que avui es conserva a la plaça de Sants.
1885.- Dibuix d'A. Gracia en el que veiem el Moll de la Riba i la font monumental presidida pel Neptú. (Font: La Ilustración Ibérica. Any III. núm. 134).
GRUPO ESCOLAR LEPANTO
ESCOLA MEDITERRÀNIA.
Passeig Marítim (1959-2007)
1960.- Vista del passeig Marítim amb el Grupo Escolar Lepanto a l'esquerra de la imatge.
Inaugurat a començaments d'octubre de 1959, coincidint amb l'inici del curs, el Grupo Escolar Lepanto va ser la segona realització del franquisme a nivell d'equipaments d'ensenyament al barri de la Barceloneta, el Col·legi Virgen del Mar
(1951) havia estat l'altre. Convenia d'una banda edificar en aquell
desèrtic Passeig Marítim (aleshores del general Acedo) acabat d'estrenar
i potser també, calia acabar de mitigar la mala consciència que el
franquisme tenia en relació a aquell barri de pescadors pels intensos
bombardeigs que van patir durant la guerra civil per la seva situació
estratègica al costat del port.
Segons les cròniques de l'època l'equipament del Grup Escolar Lepanto
tenia una capacitat per a 600 alumnes, amb sis seccions per a nens,
altres sis per a nenes i dos parvularis. Disposava també de gimnàs,
d'una terrassa de 375 metres quadrats al cim de l'edifici i d'un pas
soterrat a través del qual s'accedia directament a la platja.
1959.- Notícia de la inauguració del Grupo Escolar Lepanto publicada a La Vanguardia.
La retòrica pròpia del periodisme oficialista del règim era d'un estil
decimonònic i ranci que enaltia les realitzacions d'obra pública gairebé
com si es tractés de gestes militars.
1963.- Els actes religiosos no hi faltaven tampoc a la vida de l'Escola Lepanto. (Font: La Vanguardia del dia 8 de maig de 1963)
L'equipament va conservar el seu nom original fins a finals de la dècada
dels 1990's que va ser substituït pel d'Escola Mediterrània després de
fusionar-se els Grups Escolars Lepant i Mare de Déu del Mar el 1997.
Provisionalment la nova escola havia adoptar el nom de Ramon Turró.
L'any 2007 s'anunciava l'imminent enderroc de l'edifici al·legant
algunes deficiències estructurals. Les obres de demolició es van
executar aquell mateix estiu i els alumnes van ser traslladats a uns
mòduls provisionals situats al pati de l'Escola Alexandre Galí al mateix
barri. L'exili va durar sis anys. Finalment al 2013 es va inaugurar el
nou edifici de l'Escola CEIP Mediterrània.
2009.- Després de l'enderroc, l'Escola Mediterrània va esdevenir un solar buit i abandonat durant més de cinc anys.
2013.- Vista del nou equipament docent del CEIP Mediterrània
COL·LEGI VIRGEN DEL MAR
Plaça Poeta Boscà. Barceloneta (1951-1998)
1952.- El Col·legi Virgen del Mar poc després de la seva inauguració.
Amb el nom oficial de Grupo Escolar Virgen del Mar va ser
inaugurat el dia 29 de setembre de 1951, diada de Sant Miquel, aquest
equipament docent que el franquisme posava a disposició del barri de la
Barceloneta. A la inauguració hi va assistir l'autoritat ciutadana de
l'època encapçalada pel governador civil Felipe Acedo Colunga i
l'alcalde Antonio Simarro i es va aprofitar l'avinentesa per retre
homenatge a Leopoldo Casero Sánchez, un octogenari mestre del barri,
director d'escola i exregidor municipal, que havia deixat definitivament
la docència.
L'edifici es dividia en dues ales, una assignada a l'escolarització dels
nens mentre que l'altra encabia les aules per a les nenes. Un cos
central més elevat acollia la biblioteca i d'altres serveis generals,
així com les oficines de l'escola. Segons publicava la premsa de l'època
[1], l'edifici acollida un total de 18 aules de 48 places que permetien l'escolarització de 850 alumnes.
L'any 1996 el centre va començar negaciacions per fusionar-se amb
l'Escola Lepant i d'aquest procés en va sortir la nova Escola
Mediterrània del Passeig Marítim. Sobre la plaça del Poeta Boscà s'hi
estengué durant anys una pista esportiva multiusos i als últims anys als
baixos de la part del darrera de l'edifici un centre d'atenció a
drogaaddictes on es dispensava metadona.
1971.- El Col.legi Verge del Mar al bell mig del barri de la Barceloneta.
[1]. La Vanguardia. 30 de setembre de 1951.
LA SALLE BARCELONETA
AQUARI DE LA BARCELONETA (1963-1987)
1966.- Façana i accés principal a l'Aquari
1966.- Vista aèria des de la façana posterior de l'Aquari de la Barceloneta, que apareix assenyalat amb una fletxa groga.
(Foto: TAF.ANC)
El 22 de juny de 1963 fou inaugurat pel general Franco l'edifici de l'Institut d'Investigacions Pesqueres (IIP), que presidia una placeta situada al final del Passeig Nacional (avui de Joan de Borbó), entre els banys El Astillero i els de Sant Sebastià, en un indret que era punt final d'algunes linies d'autobusos i tramvies. El projecte provenia de l'any 1953 per iniciativa de l'alcalde Simarro.
Aquest edifici acollia a la seva planta baixa un aquari, que segons la premsa de l'època era un dels més importants d'Europa pel que fa a la fauna marina mediterrània. La resta de l'edifici era ocupat per oficines, biblioteca i laboratori. L'any 1965 l'aquari va rebre 40.000 visitants que pagaven 10 pessetes per l'entrada. Els nens fins a 7 anys tenien l'accés gratuït. Un any després la premsa anunciava la futura creació d'un Museu de la Ciència i la Tècnica del Mar vinculat a l'IIP que mai va arribar a realitzar-se.
La instal·lació contenia 44 tancs d'aigua a més d'un gran dipòsit central amb tortugues centenàries i exhibia en total més de 200 espècies. Malgrat els elogis inicials rebuts des de la premsa oficial, el cert és que l'aquari va anar caient progressivament en un abandó creixent, que es va accentuar encara més a partir de la fi de la dictadura i l'arribada de la democràcia. Amb el pas dels anys tot aquell edifici traspuava una atmosfera decadent i pròpia d'uns altres temps amb una aparença de manteniment insuficient. A mitjans dels anys 1980's, coincidint amb l'inici de la rehabilitació de la zona dels antics banys, l'aquari va ser tancat. Segons els tècnics municipals l'edifici, aixecat sobre antics sorrals, patia greus problemes estructurals de fonamentació i perillava. Finalment, les instal·lacions de l'aquari, aleshores propietat del Consell Superior d'Investigacions Científíques, van ser enderrocades el 1987. Els peixos i la fauna marina supervivent van passar a dependre del Zoològic i a ser exhibits a l'Aquarama.
PONT DE LA SECCIÓ MARÍTIMA
Exposició de 1888. (1888-1939)
L'Exposició Internacional de 1888 es va concentrar bàsicament al voltant
del recinte del Parc de la Ciutadella. Per enllaçar amb l'anomenada secció maritima, que
presentava tota mena de novetats de les empreses vinculades al mar, es
va tenir que construir un viaducte sobre les vies del tren. Així, el
recinte de la Ciutadella quedava enllaçat amb la zona més propera al mar
entre la Barceloneta i el Poblenou.
1888.- Dues imatges de les escales d'accés al pont de la Secció Marítima de l'Exposició
El pont, que va ser obra de l'arquitecte Gaietà Buïgas i Monravà
(1851-1919), pare de l'enginyer de la font màgica de Montjuïc, salvava
el nus de vies ferroviàries que conduien a l'estació de França. Dos
trams d'escales monumentals, situats a cada banda, permetien al vianant
accedir-hi i creuar d'un espai a l'altre. Des del pont estant, es podia
veure també el recinte rodó del Torín de la Barceloneta,
que fou la primera plaça de toros de la ciutat. A la banda de mar el
pont portava a la zona de l'antic fort de Don Carles, una fortificació
antiga annexa a l'antiga Ciutadella ubicada davant del mar (just on avui
es troba l'Hospital del Mar).
El pont de la Secció Marítima va iniciar una etapa d'abandonament als
anys 1930's, especialment a partir de l'entrada en funcionament de
l'Hospital d'Infecciosos (actual Hospital del Mar). Durant la Guerra
Civil va quedar inutilizat i malmès a causa dels intensos bombardejos
que va patir la zona de la Barceloneta. En acabar la guerra, presentava
un aspecte lamentable i no va trigar gaire a ser enderrocat per
aprofitar el ferro de la seva estructura, material molt apreciat en
aquells temps de mancances.
El Somorrostro fue un barrio de barracas de Barcelona situado en los actuales distritos de San Martín y de Ciutat Vella durante el siglo XX.
Las barracas se encontraban en la playa entre el Hospital de Infecciosos situado en la periferia de La Barceloneta ya en el límite con Pueblo Nuevo, el actual Hospital del Mar, y la desaparecida fábrica de gas Lebon del Poblenou. El barrio se extendió hasta la riera del Bogatell. Las condiciones de vida eran muy precarias, y era frecuente que el mar inundase las casas.También fue utilizado como vertedero.
No existen datos sobre el origen del nombre ni sobre la fecha concreta en la que empezó a habitarse el barrio. Una hipótesis es que el nombre provenga del Somorrostro vizcaíno, de la mano de pescadores vascos que podrían haberse asentado en el área a mediados del siglo XIX.
El Somorrostro aparece ya citado en 1882. Su ocupación efectiva no ocurrió, sin embargo, hasta 1914. Hacia 1950, 18.000 personas vivían en el barrio, habitando unas 1.400 barracas. Desapareció en 1966 coincidiendo con la visita de Francisco Franco a Barcelona para asistir a unas maniobras navales.Los habitantes fueron trasladados a viviendas de la Obra Sindical del Hogar.
En el barrio hubo una importante colonia de gitanos. Allí nació la bailaora Carmen Amaya. El barrio fue inmortalizado en la película de Francesc Rovira-Beleta, Los Tarantos, de 1963, precisamente con Carmen Amaya, entre otras, haciendo de gitana.
En noviembre de 2010 se anunció que el tramo de la playa de La Barceloneta situado entre el Hospital del Mar y el Puerto Olímpico cambiaría su nombre por el de playa de Somorrostro.
SOMORROSTRO
Las barracas se encontraban en la playa entre el Hospital de Infecciosos situado en la periferia de La Barceloneta ya en el límite con Pueblo Nuevo, el actual Hospital del Mar, y la desaparecida fábrica de gas Lebon del Poblenou. El barrio se extendió hasta la riera del Bogatell. Las condiciones de vida eran muy precarias, y era frecuente que el mar inundase las casas.También fue utilizado como vertedero.
No existen datos sobre el origen del nombre ni sobre la fecha concreta en la que empezó a habitarse el barrio. Una hipótesis es que el nombre provenga del Somorrostro vizcaíno, de la mano de pescadores vascos que podrían haberse asentado en el área a mediados del siglo XIX.
El Somorrostro aparece ya citado en 1882. Su ocupación efectiva no ocurrió, sin embargo, hasta 1914. Hacia 1950, 18.000 personas vivían en el barrio, habitando unas 1.400 barracas. Desapareció en 1966 coincidiendo con la visita de Francisco Franco a Barcelona para asistir a unas maniobras navales.Los habitantes fueron trasladados a viviendas de la Obra Sindical del Hogar.
En el barrio hubo una importante colonia de gitanos. Allí nació la bailaora Carmen Amaya. El barrio fue inmortalizado en la película de Francesc Rovira-Beleta, Los Tarantos, de 1963, precisamente con Carmen Amaya, entre otras, haciendo de gitana.
En noviembre de 2010 se anunció que el tramo de la playa de La Barceloneta situado entre el Hospital del Mar y el Puerto Olímpico cambiaría su nombre por el de playa de Somorrostro.
PASEO NACIONAL -JOAN DE BORBON
BANYS Y PLATJA
PLATJA DE SANT SEBASTIÁ , CA. 1967..
BANYS SANT SEBASTIÀ ALS ANYS 1920
Joc del ta-ka-tà a la platja de la Barceloneta, a la dècada de 1920.
Partit de frontó dels nedadors del Club Natació Barcelona.
Partit de frontó dels nedadors del Club Natació Barcelona.
ROMPEOLAS
1976.- La Vanguardia informava amb aquest retall de la imminent inauguració del pont al desembre d'aquell any.
1976.- Vista aèria del pont amb el seu traçat marcat en vermell
PONT SOBRE L'AVINGUDA ICÀRIA (1976-1988)
Poc després de complir-se un any de la mort de Franco quan el país tot
just acabava d'encetar una complicada transició cap a la democràcia, una
insfrastructura pública va ser inaugurada a Barcelona en un intent de
pal·liar l'etern problema del pas del trànsit pesat pel mig de la
ciutat. L'alcalde Socias Humbert, que des del primer moment va mostrar
un talant molt més dialogant amb les associacions de veïns i l'oposició,
que el desmarcava clarament del tarannà autoritari dels seus
antecessors Joaquim Viola i Enric Massó Vázquez, presidia el consistori
municipal quan es va obrir el pont sobre l'avinguda Icària. Feia ben poc
que aquesta via havia recuperat el seu nom històric que el franquistes
varen dedicar al Capitán López Varela.
Era un pont isostàtic metàl·lic amb absència de formigó que s'elevava paulatinament des del costat del pont de les agulles per superar les vies de la línia de la costa en direcció a Mataró deixant enrere l'Estació de França i la terminal de Rodalies. La seva obertura al trànsit pesat de camions va suposar l'eliminació d'un perillós pas a nivell que generava greus problemes de fluïdesa i l'alleujament per als veïns del carrer València i altres vies de la ciutat.
Era un pont isostàtic metàl·lic amb absència de formigó que s'elevava paulatinament des del costat del pont de les agulles per superar les vies de la línia de la costa en direcció a Mataró deixant enrere l'Estació de França i la terminal de Rodalies. La seva obertura al trànsit pesat de camions va suposar l'eliminació d'un perillós pas a nivell que generava greus problemes de fluïdesa i l'alleujament per als veïns del carrer València i altres vies de la ciutat.
1986.- El pas del pont per sobre de les vies de la línia fèrria de la costa.
(Foto: © Martí Llorens)
(Foto: TAF / La Vanguardia)
Huelga de Tranvias. 1930. (Album BARCELONETA)
Remendando las redes.
(Album BARCELONETA)
Barceloneta año 1959 autor Joan Miquel Quintilla.
1977.-
Només unes setmanes després es va fer palès que l'acollida del nou pont
entre alguns sectors dels transportistes no era precisament de
satisfacció
(Edició de la La Vanguardia del 4 de gener).
En un intent poc reeixit i gairebé ridícul d'humanitzar al màxim la nova
obra, l'ajuntament va tenir la brillant idea d'instal·lar fins i tot un
espai de jocs infantils just sota la pendent per on s'elevaven els
camions. No hi ha dubte que el soroll i la contaminació emesa pels
vehicles feien poc saludable per als infants gaudir d'aquelles
improvisades i inadequades instal·lacions.
1976.-
L'espai de jocs infantils sota el mateix pont que l'ajuntament va
condicionar coincidint amb la inauguració del viaducte.
(Foto: Jaume Mor /Arxiu Històric del Poblenou)
1986.-
El pont en ple funcionament poc abans de l'inici de les intervencions
urbanístiques per construir la Vila Olímpica que el varen sentenciar per
innecessari.
(Foto: © Martí Llorens)
El pont de l'avinguda Icària amb prou feines va sobrepassar la dècada de
vida. L'any 1988 el pont va ser desmantellat i traslladat
provisionalment uns cents de metres mes enllà a la cruïlla amb el carrer
de Marina per continuar fent la seva funció mentre s'ordenava
definitivament la zona amb motiu de la construcció de la Vila Olímpica i
la nova urbanització del seu entorn.
Enllaços d'interès:
L'ultim viatge a Icària (1987). Enric H. March
http://bereshit4.rssing.com/browser.php?indx=6486770&item=107
Barri d'Icària. Marta Domínguez Sensada
http://projecteicaria.blogspot.com.es/2012/04/barri-dicaria.html
FOTOS Huelga de Tranvias. 1930. (Album BARCELONETA)
Remendando las redes.
(Album BARCELONETA)
Barceloneta año 1959 autor Joan Miquel Quintilla.
No hay comentarios:
Publicar un comentario