Barcino i la plaça de Sant Miquel
de
http://enarchenhologos.blogspot.com.es/search/label/rel%C3%ADquies%20urbanes
L'església de Sant Miquel en el seu emplaçament original, l'any 1868,
poc abans de ser enderrocada i la portalada traslladada a l'església
de la Mercè. A l'esquerra, l'edifici de l'Ajuntament
Museu Nacional d'Art de Catalunya
Foto: Joan Martí
En l'homenatge que li va dedicar el Museu d'Història de Barcelona
dimecres 18 de maig, Francisca Pallarès Salvador va pronunciar la
conferència "Barcino: excavacions a la plaça de Sant Miquel.
Experiències i records". La doctora Pallarès és arqueòloga, formada a la
Universitat de Barcelona, i va estar vinculada des de 1958 a l’Istituto
Internazionale di Studi Liguri de Bordighera, institució de la qual va
ser directora a partir del 1978. Ha publicat nombrosos treballs sobre
arqueologia romana, entre les quals destaca
Las excavaciones de la Plaza de San Miguel y la topografía romana de Barcino (1969) i
La topografia e le origini di Barcellona romana (1970).
La història de l'església de Sant Miquel i de la plaça que en du el nom
és un dels relats més desgraciats de la Barcelona vella. Sant Miquel
era una de les esglésies més antigues de la ciutat. El temple va ser
construït en temps de Ramon Berenguer IV, pels volts de l'any 1147,
segurament sobre una basílica anterior bastida sobre les antigues termes
que, en part, estan soterrades sota la plaça. Aquest reaprofitament de
la infraestructura romana va ser la causa que la nau de l'església
tingués la peculiaritat d'estar alçada per sota del nivell del carrer.
El paviment de la nau conservava el mosaic de les antigues termes del
segle II, amb peixos i monstres marins negres sobre fons blanc, que va
ser arrencat durant l'enderroc i es conserva avui al Museu d'Arqueologia
de Catalunya.
A dalt, fragment del mosaic de les termes de Sant Miquel;
a baix, dibuix amb la reconstrucció hipotètica
Museu Arqueològic de Catalunya
Aquestes termes públiques podrien ser els banys que el senador barceloní
Luci Minici Natal Quadroni (Barcino, 97 – ?) va donar a la ciutat l'any
125, com es fa constar en una de les dues inscripcions conservades al
Museu d'Arqueologia de Catalunya, que l'esmenten a ell i al seu pare,
també senador i company de l'emperador Trajà.
Inscripció que esmenta la donació de les termes a Barcino
Museu Arqueològic de Catalunya
Foto: Sebastià Giralt
Durant l'excavació del jaciment realitzada en la campanya de 1968, en
què hi va participar entre d'altres la doctora Francisca Pallarès, es va
identificar, entre d'altres estructures, les sales corresponents a un
apoditerium (vestidor), al
caldarium i al
frigidarium, així com l'entrada del forn i el que podria ser la piscina. També va ser descobert un
cardo minor,
que coincideix amb l’actual Baixada de Sant Miquel i el
carrer de la Font de Sant Miquel, que separa les termes d’una casa
romana (
domus), parcialment destruïda en aixecar l'edifici nou de l’Ajuntament.
Detall de les escales que baixen a l'àrea calefactada del
balneum de la domus de la plaça de Sant Miquel
Fotografia: Maria Raya i Bea Miró (MUHBA)
Però la troballa més excepcional del jaciment de la plaça de Sant Miquel
va ser la inscripció, fragmentada en tres parts, amb el nom fundacional
de
Barcino i que permetia confirmar l'origen augustal de la colònia.
COL[ONIA] · IVL[IA] · AVG[VSTA] · FAV[ENTIA] · PAT[ERNA]
BARCIN[O]
IIIIIII VIRI · AVGUSTAL
Museu d'Història de Barcelona
Pel que fa a l'església, sobre la porta lateral romànica se n'hi va
afegir, el segle XVI, una altra, obra de René Ducloux d'estil gòtic
tardà, però amb elements clarament renaixentistes, com les pilastres
dels brancals, decorades amb grotescs. Al timpà hi ha l'arcàngel Sant
Miquel i als costats els arcàngels Rafael i Gabriel. Les imatges
originals van ser destruïdes el 1936 i refetes acabada la guerra.
L'única resta coneguda de l'edifici romànic (de finals del segle XII o
principis del XIII) era una portalada amb dues columnes i capitells de
tradició coríntia que va aparèixer, tapiada, en l'enderroc del 1868:
llavors se'n van fer fotografies, però va ser destruïda.
Quarteró 8 de Miquel Garriga i Roca (1856-1862), amb la localització
de l'església de Sant Miquel i la plaça, al costat de l'Ajuntament
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (Reg. 11458)
El 1835 va perdre la categoria d'església parroquial i va passar a ser
capella particular de l'Ajuntament de Barcelona, el qual en decretà
finalment l'enderrocament, que va tenir lloc l'any 1869 per poder
ampliar les dependències de l'Ajuntament. Aquesta ampliació es va
rematar durant l'època Porcioles amb l'enderroc l'illa de cases situada
entre els carrers Pas de l'Ensenyança, Font de Sant Miquel, del Mico i
la plaça de Sant Miquel, per bastir, entre 1962 i 1969 l'horrible
edifici de dotze plantes conegut amb el nom de
Novíssim i rebaixat a vuit l'any 1994.
La portalada gòtico-renaixentista es va desmuntar i va ser traslladada a
l'església de la Mercè, al carrer Ample, on ara fa de portada del
transsepte i encara s'hi poden veure el números amb què es van marcar
les pedres per a ser traslladades. El campanar també es va desmuntar i,
amb afegits, es va col·locar al costat de l'actual parròquia de la
Concepció, al carrer d'Aragó, antiga església del monestir de Jonqueres,
traslladada des del seu lloc original quan es va obrir la Via Laietana a
principis del segle XX.
Façana de l'església de Sant Miquel
Dibuix d'Eduard Gràcia (AHCB)
Un altre dels elements que va ser salvat de l'església de Sant Miquel és
un capitell bizantí procedent de l’església de Sant Polyeuktos (524) de
Constaltinople, la més gran abans de la construcció de Santa Sofia. El
temple va ser construïda durant el regnat de Justí I (450-527) per ordre
de Anicia Juliana (462-528), filla de l'emperador romà d'Occident,
Anici Olibri (472), com a símbol del poder imperial.
Va restar dempeus fins el segle XI, moment a partir del qual els seus
elements més significatius es van disseminar per la Mediterrània i van
ser aprofitats en altres construccions, com per exemple en les esglésies de Sant Joan i Sant Pau de Venècia.
El capitell bizantí de Sant Miquel
transformat en pila baptismal
Autor desconegut (AFB)
Sobre l'arribada del capitell a Barcelona hi ha dues versions. Una
d'elles, d'origen llegendari, diu que la van dur els almogàvers, però és
sabut que aquesta companyia catalanoaragonesa de mercenaris no va
saquejar Constantinoble. Sí que ho van fer, però, els venecians. La
segona hipòtesi, precisament, la més plausible explica que el capitell
podia haver arribar des de Sicília, conquerida pels catalans l’any 1282.
L’illa hauria pogut ser una via de penetració de l’espoli sistemàtic de
restes arqueològiques per part dels venecians. El misteri, però, encara
perviu i res no s’ha pogut demostrar.
El capitell va romandre a l’església de Sant Miquel fins la revolució de
1868, quan va ser enderrocada, i acompanyat de la porta i d'altres
peces va anar a parar a la Junta d’Obres de l’església de la Mercè.
A l’església de la Mercè va servir, després de buidat, com a pica
baptismal fins els fets del dia 19 de juliol de 1936, moment en què fou
rescatat per la Comissaria General de Museus Arqueològics de Catalunya
(creada el 21 de juliol) i es conserva en el Museu d'Arqueologia de
Catalunya.
*
Bibliografia
Pallarés, Francisca. "Las excavaciones de la plaza de San Miguel y la topografía romana de
Barcino",
Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad, XIII, 1969. Ajuntament de Barcelona - Museu d'Història de la Ciutat, p. 5-42.
Miró i Alaix, Carme. "Els
balnea de les
domus de
Barcino",
QUARHIS, 7 (2011), p. 68-83.
Origen de la basílica
La conquesta carolíngia (any 801) de la ciutat donà lloc a la reinstauració plena del culte cristià. De l’any 900 la basílica de Sant Just i Sant Pastor conserva la lauda sepulcral de Witiza, la més antiga de la Tarraconense, en la qual apareixen les datacions de l’era hispànica, de l’encarnació i la dels reis francs. L’antiga església visigòtica probablement hauria estat substituïda per una edificació romànica. D’aquesta època estan documentades, a més, dues capelles, una d’elles dedicada a sant Celdoni, màrtir de Calahorra.
Hallados un ábside y una cripta del siglo VI bajo la basílica de Sant Just i Pastor de BCN
Este conjunto de restos han permitido afirmar a los arqueólogos la convivencia de cristianos y visigodos
Según ha explicado en rueda de prensa la arqueóloga Júlia Beltran, el ábside está situado en un nivel inferior, con 2,2 metros de altura, que incluye una cripta de carácter funerario destinada a albergar "muy posiblemente a un miembro destacado de la comunidad cristiana del momento", ha explicado Beltrán, que ha apuntado a que seguramente sería un obispo.
Entre otros argumentos, esta teoría se apoya en la existencia de una pequeña ventana, una 'fenestella confessionis' para que los fieles pudieran "mirar al interior de la cripta y rezar", aunque ésta también podría cumplir la función de aportar luz al interior de la cripta.
"Todavía esconde mucha información", ha explicado Beltrán, que ha concretado que este templo estaría situado de forma transversal a la nave de la actual basílica, y que podría haber sido víctima en el siglo XVIII y XIX de parcelamientos para realizar enterramientos y de recubrimientos de runas, ha dicho.
Estos restos han sido hallados entre septiembre y noviembre en el subsuelo de la nave gótica, dentro de la tercera fase de excavación del templo, donde ya se habían desenterrado en 2011 una columna y un arranque de un muro absidal, que hacía pensar que existía un edificio de culto precedente, situado en el siglo VI; mientras que en 2012 la investigación se centró en la Sacristía y permitió descubrir parte de una pila baptismal, datada también en este siglo.
CRISTIANOS Y ARRIANOS
Este conjunto de hallazgos han permitido afirmar a los arqueólogos la convivencia de cristianos y visigodos, que eran arrianos y que se establecieron provisionalmente en Barcelona en el 415 antes de convertirse en el siglo VI en Sede Regia, dando lugar a una buena convivencia.La documentación escrita constata que la ciudad tuvo a partir del periodo visigodo una dualidad de culto arriano y católico, por lo que se supone la existencia de dos núcleos episcopales con dos obispos, situándose uno bajo la catedral actual --muy bien estudiado-- y, posiblemente, otro bajo la Basílica de Sant Just i Pastor, a raíz de todos estos hallazgos.
Dentro de esta tercera fase, otra actuación aruqueológica cerca de la cabecera ha permitido identificar una secuencia de pavimientos tardoantiguos, y unas estruicturas que son los primeros testimonios de la relación arquitectónica entre la basílica y el baptisterio.