El llibre de les fonts de Barcelona
del mestre Socies (1650)
-
el texto y las imágenes proceden de Bereshit, d'Enric H. March.
El passat 8 de juny, l’historiador Xavier Cazeneuve va presentar en el
Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), dins les sessions de “Diàlegs
d'Història Urbana i Patrimoni”, la xerrada La circulació de l’aigua a la Barcelona moderna: el Llibre de les fonts del mestre Socies. Cazeneuve -un dels artífex de la web Barchinona,
que recull un complet índex i programa de recursos per a la història i
la historiografia de Barcelona-, va parlar del context històric en què
comença a posar-se les bases documentals del que acabarà sent la
revolució de l’aigua a Barcelona, que no arribarà fins a mitjan segle
XIX. Una època molt tardana, però que ve justificada per l’enderroc de
les muralles (1854), la construcció de l’Eixample i l’annexió dels
pobles del Pla (1897).
Francesc Socies (actiu a Barcelona durant el segle XVII) va redactar, per encàrrec del Consell de la ciutat, el Llibre de les fonts de la present ciutat de Barcelona (1650), que es conserva a l'Arxiu Històric de Barcelona. El manuscrit, encara mai editat, és una crònica molt precisa que recull l’estat de la infraestructura hidrogràfica de la ciutat. Socies descriu la circulació subterrània de l’aigua, els pous, les fonts i l’abastament d’aigua amb una precisió mil·limètrica que converteix aquesta obra en una guia de la Barcelona del XVII, en un moment crític de creixement poblacional en el qual l'únic proveïment d'aigua de boca de Barcelona era la canalització procedent del Collserola i que alimentava les primeres fonts de la ciutat.
Com és possible que una ciutat gran com Barcelona, la més gran de l'Estat i una de les més grans d'Europa tingués un subministrament d'aigua tan deficient? Fem un breu recorregut per la història de l'aigua a la ciutat.
Francesc Socies (actiu a Barcelona durant el segle XVII) va redactar, per encàrrec del Consell de la ciutat, el Llibre de les fonts de la present ciutat de Barcelona (1650), que es conserva a l'Arxiu Històric de Barcelona. El manuscrit, encara mai editat, és una crònica molt precisa que recull l’estat de la infraestructura hidrogràfica de la ciutat. Socies descriu la circulació subterrània de l’aigua, els pous, les fonts i l’abastament d’aigua amb una precisió mil·limètrica que converteix aquesta obra en una guia de la Barcelona del XVII, en un moment crític de creixement poblacional en el qual l'únic proveïment d'aigua de boca de Barcelona era la canalització procedent del Collserola i que alimentava les primeres fonts de la ciutat.
Com és possible que una ciutat gran com Barcelona, la més gran de l'Estat i una de les més grans d'Europa tingués un subministrament d'aigua tan deficient? Fem un breu recorregut per la història de l'aigua a la ciutat.
Els inicis de l'abastiment d'aigua
A Barcino,
el proveïment d’aigua s’efectuava a través de l’aqüeducte construït el
segle I, que des del riu Besòs entrava a la ciutat per la Porta Praetoria
de l’actual plaça Nova de Barcelona. L’evidència i la imatge que els
barcelonins tenim d’aquesta construcció hidràulica són l’arc i els dos
pilars que entren a la Casa de l’Ardiaca, que són una reconstrucció que
van projectar els arquitectes Serra-Ràfols i Florensa, l'any 1958. De
descobriment més recent són els quatre arcs que van aparèixer en
enderrocar l'edifici del carrer Duran i Bas i que va permetre obrir la
plaça del Vuit de Març. Dins la ciutat, l'aigua es distribuïa utilitzant
dos castellum aquae cap a les fonts públiques, les termes i les domus (en aquest ordre) i per a usos industrials.
Hipòtesi de la distribució d'aigua a Barcino
(Orengo i Miró, 2004)
(Orengo i Miró, 2004)
A partir de l'Alta Edat Mitjana l'aqüeducte va caure en desús i es va
anar degradant fins a desaparèixer, mentre es multiplicava l’ús de les
aigües freàtiques captades a través de pous, com s’evidencia en els noms
d’alguns carrers com Pou de l’Estany, Pou de l'Estanc, Pou de la
Figuera, Pou de la Figuereta, Pou Dolç o Pou de la Cadena. L'existència
d'aquests pous i el control que n'exercia el govern de la ciutat
s'evidencia en dues inscripcions que han sobreviscut a la façana de la
catedral. Una, a la façana de la capella de Santa Llúcia, a tocar del
carrer del Bisbe, on es pot llegir "A 2 canas lo pov"; és a dir, el pou
és a 5,64 metres (1 cana equival a 12 pams, i un pam, a 2,82 metres).
L'altra és al carrer dels Comtes davant de la Baixada de la Canonja.
S'hi pot llegir "Lo pov".
Les dues inscripcions de la façana de la catedral
Fotos: Dani Cortijo
No calia cap altre subministrament d'aigua que els pous perquè la
Barcelona del segle X era una ciutat empobrida i destruïda després del
saqueig d'Almansor (985). Segles més tard, amb una Barcelona en ple
esplendor, es van començar a fer les primeres canalitzacions davant la
necessitats d'aigua potable. Els frares de Santa Caterina van ser els
primers a canalitzar aigua viva fins el seu convent (les restes del qual
són visibles sota el mercat de Santa Caterina), el 1263. I a les
acaballes del segle XIII els consellers de la ciutat van fer conduir
aigua de Montjuïc, que a mitjans segle XIV encara rajava en alguns
carrers de Barcelona, però sempre va ser deficient (vegeu Fonts de Montjuïc).
La construcció del Rec Comtal cap el segle X va substituir l’aqüeducte romà seguint un traçat semblant, però les seves aigües no es destinaven al consum sinó a l’agricultura i com a força motriu dels molins (13 molins fariners i 2 drapers) i de la indústria manufacturera, tant fora com dins de la ciutat (tota la indústria relacionada amb el tèxtil en el barri de Sant Pere: teixits, tints, blanquers, assaonadors...), i seria el motor de desenvolupament dels prats d’indianes a partir del segle XVIII. No va ser fins el 1703 que el canal no va ser utilitzat com a subministrament d’aigua de boca a la ciutat. Una canalització portava aigua del Rec Comtal des d'una fibla del Clot fins a un dipòsit situat en una de les torres de Sant Sever o Canaletes: una solució pensada inicialment per a regar els arbres de la Rambla i que el 1744 es va allargar fins a la caserna dels Estudis (l'antic edifici universitari que tancava la Rambla), a institucions benèfiques i religioses, i després a la font de la Porta Ferrissa. La solució va acabar sent insuficient i insalubre.
Més tard, l’augment del consum va dur el baró de La Linde a reproveir el cabal del Rec obrint una nova mina a Montcada (la mina vella), que s'inaugura l’any 1786 i va estar activa fins 1826, any en què es posa en funcionament l'anomenat aqüeducte baix de Montcada (soterrat) que portava l’aigua a la ciutat fins al repartidor de Jesús (entre el passeig de Gràcia, Aragó, Pau Claris i Consell de Cent). Aquest aqüeducte subterrani va estar en funcionament fins l'epidèmia de tifus de 1914, moment en què es planteja la reestructuració del subministrament d’aigua que, amb les modificacions i modernitzacions necessàries, arribarà als nostres dies amb l'aparició de diverses companyies que portaran l'aigua des del Llobregat, el Ter, Dosrius o les capes freàtiques del Besòs, i que en pocs anys (finals del XIX) acabaran sota el control d'una sola: la Companyia General d'Aigües de Barcelona (1).
La construcció del Rec Comtal cap el segle X va substituir l’aqüeducte romà seguint un traçat semblant, però les seves aigües no es destinaven al consum sinó a l’agricultura i com a força motriu dels molins (13 molins fariners i 2 drapers) i de la indústria manufacturera, tant fora com dins de la ciutat (tota la indústria relacionada amb el tèxtil en el barri de Sant Pere: teixits, tints, blanquers, assaonadors...), i seria el motor de desenvolupament dels prats d’indianes a partir del segle XVIII. No va ser fins el 1703 que el canal no va ser utilitzat com a subministrament d’aigua de boca a la ciutat. Una canalització portava aigua del Rec Comtal des d'una fibla del Clot fins a un dipòsit situat en una de les torres de Sant Sever o Canaletes: una solució pensada inicialment per a regar els arbres de la Rambla i que el 1744 es va allargar fins a la caserna dels Estudis (l'antic edifici universitari que tancava la Rambla), a institucions benèfiques i religioses, i després a la font de la Porta Ferrissa. La solució va acabar sent insuficient i insalubre.
Més tard, l’augment del consum va dur el baró de La Linde a reproveir el cabal del Rec obrint una nova mina a Montcada (la mina vella), que s'inaugura l’any 1786 i va estar activa fins 1826, any en què es posa en funcionament l'anomenat aqüeducte baix de Montcada (soterrat) que portava l’aigua a la ciutat fins al repartidor de Jesús (entre el passeig de Gràcia, Aragó, Pau Claris i Consell de Cent). Aquest aqüeducte subterrani va estar en funcionament fins l'epidèmia de tifus de 1914, moment en què es planteja la reestructuració del subministrament d’aigua que, amb les modificacions i modernitzacions necessàries, arribarà als nostres dies amb l'aparició de diverses companyies que portaran l'aigua des del Llobregat, el Ter, Dosrius o les capes freàtiques del Besòs, i que en pocs anys (finals del XIX) acabaran sota el control d'una sola: la Companyia General d'Aigües de Barcelona (1).
Captació d'aigües de Barcelona
Però ens havíem quedat en el segle XIV, amb l’aigua de boca extreta dels
pous i la necessitat anar a buscar aigua més lluny per pal·liar el
creixement de la ciutat medieval que s’estenia en burgs i vilanoves més
enllà de les muralles romanes, reclosa inicialment dins les muralles
bastides per Jaume I (segle XIII) i a partir de 1368 amb el tercer
recinte, que abastaria el Raval. L'aigua es va anar a buscar a Montjuïc,
dèiem, però la solució efectiva van ser les fonts de la serra de
Collserola i del turó de la Rovira. Construïdes les mines de captació,
el Consell de Cent va començar a canalitzar l’aigua procedent de les
deus de muntanya i a conduir-la fins a les fonts públiques situades a
l’interior de les muralles. Les aigües confluïen a la caseta de la
Travessera (a l'actual carrer d'en Regàs) i per la Riera de Sant Miquel i
el passeig de Gràcia arribava al repartidor de Jesús esmentat
anteriorment, on fins el 1863 hi va haver la font i el Raval de Jesús.
Des d'aquí, la canalització, feta de tubs ceràmics, anava al Portal de
l'Àngel i entrava a la ciutat seguint la plaça de Santa Anna, el carrer
del Bisbe, la plaça de Sant Jaume i el Pla del Palau, amb ramificacions
diverses.
Font de Santa Anna (1918)
Josep Brangulí. ANC
Josep Brangulí. ANC
Fou l’inici de la xarxa de distribució d’aigua. Algunes d’aquestes
fonts, construïdes als anys de l’esplendor del Gòtic, encara ragen,
segueixen funcionant 600 anys després. La més antiga és la font de Santa
Anna, al fons del Portal de l’Àngel (1356), que conserva un abeurador
de cavalls dels viatgers que s’hostatjaven al proper Hostal del Vallès i
els de les diligències que sortien de la ciutat per la plaça de Santa
Anna. L’any 1375 va ser ampliada amb una font de vuit costats, dels qual
actualment n'hi ha cins amb dues aixetes al cos central. L’any 1819 va
ser ampliada, però l’aspecte actual és del 1918, any en què s’hi van
posar els plafons de ceràmica noucentista, obra de Josep Aragay. Els
gerros que coronen la part superior són de l’any 2002 a partir dels
motlles originals, perquè els que es van posar el 1918 es van fer malbé
i es van perdre. En el cos central hi ha l’escut de la ciutat esculpit
en pedra i a quatre dels cinc cossos es poden veure els mascarons d’on
sortien els brocs d’aigua.
Font de Sant Just
Li segueix en antiguitat la font d’En Fivaller, a la plaça de Sant Just,
de 1367, malgrat que l'aspecte actual és fruit d'una reconstrucció del
segle XIX. Sobre la façana principal hi ha, esculpits en pedra, la
imatge de Sant Just amb la palma del martiri entre els escuts de
Catalunya i de la ciutat. En els laterals del carrer de la Palma de
Sant Just i del carrer dels Lledó, enmig dels dos escuts hi ha un
relleu que mostra un falcó amb una perdiu entre les urpes, imatge que
vol recordar l’afició de Fiveller a la cacera. Una balustrada de la
part superior, que amaga un jardí, va ser afegida el 1884. El nom de
Fivaller prové de la llegenda que atribueix a aquest conseller de la
ciutat (1406-1427) la construcció de la font a partir de la llegenda que
explica que va descobrir una deu mentre caçava a Collserola i va fer
dur l'aigua fins la plaça de Sant Just.
Font de Santa Maria del Mar
La font de Santa Maria del Mar, anomenada també dels Senyors perquè
subministrava aigua als palaus del carrer de Montcada (1402). La façana
amb els tres brocs d'aigua està coronada per un rosetó, i el lateral
mostra els corresponents escuts de Barcelona i Catalunya amb dues
gàrgoles que representen un drac i un lleó. La barana i el jardí
superiors són originaris de 1526, any en què el veí Gaspar Ferrer va ser
autoritzat a plantar-hi tarongers i murtres.
La font de Sant Jordi (1449, en substitució d'una del segle anterior), en el claustre de la Catedral. A aquestes fonts s'hi podrien afegir la del Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat i la de la Casa de l'Ardiaca, totes dues del segle XV, però de caràcter exclusivament monumental.
D’altres han desaparegut, com la del Pla de la Boqueria, construïda l'any 1314 amb aigua de Montjuïc, avui substituïda per una de 1830. Tampoc existeixen la font de la plaça del Blat (actualment plaça de l'Àngel), o la de Sant Miquel (1390), darrere de l’Ajuntament, eliminada juntament amb l’església de Sant Miquel: un carrer i la plaça ens recorden l’emplaçament, sota el paviment de la qual dormen les restes d’unes termes romanes, un mosaic de les quals es podia veure dins l’església fins l’enderroc de 1869.
La font de Sant Jordi (1449, en substitució d'una del segle anterior), en el claustre de la Catedral. A aquestes fonts s'hi podrien afegir la del Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat i la de la Casa de l'Ardiaca, totes dues del segle XV, però de caràcter exclusivament monumental.
D’altres han desaparegut, com la del Pla de la Boqueria, construïda l'any 1314 amb aigua de Montjuïc, avui substituïda per una de 1830. Tampoc existeixen la font de la plaça del Blat (actualment plaça de l'Àngel), o la de Sant Miquel (1390), darrere de l’Ajuntament, eliminada juntament amb l’església de Sant Miquel: un carrer i la plaça ens recorden l’emplaçament, sota el paviment de la qual dormen les restes d’unes termes romanes, un mosaic de les quals es podia veure dins l’església fins l’enderroc de 1869.
Font de Sant Joan (1908)
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
La font de Sant Honorat (1356) va ser eliminada quan l’any 1823 es va
eixamplar la plaça de Sant Jaume enderrocant l’església de Sant Jaume i
el fossar, que ocupaven l’espai davant de l’actual façana (1847) de
l’Ajuntament (la façana gòtica de 1399 és la del carrer de la Ciutat).
Segons Víctor Balaguer (no n'hi ha proves documentals), aquesta font
procedia del Call, del carrer de la Font, que després de la destrucció
de la jueria, l’any 1391, seria batejat, precisament, com de Sant
Honorat.
La font de Sant Honorat, a la plaça de Sant Jaume
Dessins du Voyage pittoresque et historique
de l'Espagne, par A. Laborde
Institut National d'Histoire de l'Art
La font de l'Àngel a la plaça de Sant Sebastià,
en un gravat del segle XVIII
Tampoc existeix la font de l’Àngel (1399), situada a les voltes de
l’antiga plaça de Sant Sebastià (avui d’Antonio López, davant de
Correus); ni la de Sant Joan (segle XV), a la cantonada de la Riera de
Sant Joan amb el carrer de n'Avellà (Avellana), malmesa el segle XVIII
quan s’hi va construir a sobre l’hospital de l’església de Santa Marta,
i derruïda el 1912 quan es va obrir la Via Laietana. Més recentment,
entre finals de la dècada de 1980 i principis de la de 1990, va
desaparèixer misteriosament la font gòtica de la plaça de Sant Agustí
Vell a l’enderrocar l’edifici que fa cantonada entre Tantarantana i
Carders. Mai s'ha sabut on va anar a parar, tot i que sempre s'ha
sospitat que és al jardí d'una casa particular, diuen que de l'Empordà.
La font gòtica de la plaça de Sant Agustí Vell (1965)
Foto: Isabel Trabal Tallada / Pere Grau
La del Palau del Lloctinent, a la façana que dóna a la plaça del Rei, és
de 1549, any de la construcció de l'edifici. La de Portaferrissa no és
gòtica. El nom fa referència a la Porta Ferrissa de la muralla de Jaume
I (segle XIII). La font actualment adossada a un edifici del segle
XVIII que fa cantonada, té el seu origen en la font pública que el 1604
s'havia instal·lat a l'altra banda de la Rambla i que els jesuïtes van
demanar de traslladar-la (1680) a una de les torres de la porta de la
muralla. Quan la muralla va ser enderrocada a finals del segle XVIII,
la font es va mantenir al seu lloc. Les rajoles de ceràmica que recrea
l'antiga muralla són obra de Joan Baptista Guivernau i van ser afegides
el 1959.
La font de la plaça del Pedró, amb el monument de Santa Eulàlia, és de 1673 i està considerada el monument més antic de la ciutat. La resta de fonts antigues de Barcelona són del segle XIX: Canaletes (en substitució d'una del segle XVI), Sant Pere de les Puel·les, la del Vell (plaça del Teatre, enderrocada el 1877), carrer Nou de la Rambla, plaça del Rei (desapareguda entre 1931 i 1934 durant la reforma de la plaça) i un llarg etcètera que s'escapa a la nostra intenció.
Les fonts gòtiques, però, es concentraven a l’àrea més central de la ciutat. L’aigua es distribuïa també a algunes institucions hospitalàries i religioses, i a un nombre reduït de cases privilegiades i edificis civils, com la Llotja, on es va fer arribar l’aigua el 1402 substituint l’aigua de pou. Els barris més densos i actius de la ciutat eren els menys servits. Les escasseses recurrents van ser l’estímul de noves iniciatives per assegurar i ampliar l’aprovisionament. Durant els tres segles següents, la conservació i l’ampliació de fonts i mines van ser una preocupació constant dels consellers, que designaven un mestre de les fonts com a responsable de les mines, les conduccions, les fonts i l’evacuació. Aquest és el càrrec que va ostentar Francesc Socies, l'autor del monumental Llibre de les fonts de la present ciutat de Barcelona (1650), que ens ha servir per fer aquest breu resum per la història de l'aigua de boca a la ciutat.
Notes:
(1) Per a l'abastament d'aigua a Barcelona a partir del segle XIX:
Guàrdia, Manuel (ed.). La revolució de l'aigua a Barcelona. De la ciutat oreindustrial a la metròpoli moderna, 1867-1967. Barcelona: Ajuntament de Barcelona - MUHBA, 2011.
Martín Pascual, Manel. El Rec Comtal (1822-1879). La lluita per l'aigua a la Barcelona del segle XIX. Barcelona: Editorial Dalmau, 1999.
Martín Pascual, Manel. Barcelona: aigua i ciutat. L'abastament d'aigua entre les dues exposicions (1888-1929). Barcelona: Marcial Pons Editorial, 2009.
La font de la plaça del Pedró, amb el monument de Santa Eulàlia, és de 1673 i està considerada el monument més antic de la ciutat. La resta de fonts antigues de Barcelona són del segle XIX: Canaletes (en substitució d'una del segle XVI), Sant Pere de les Puel·les, la del Vell (plaça del Teatre, enderrocada el 1877), carrer Nou de la Rambla, plaça del Rei (desapareguda entre 1931 i 1934 durant la reforma de la plaça) i un llarg etcètera que s'escapa a la nostra intenció.
Les fonts gòtiques, però, es concentraven a l’àrea més central de la ciutat. L’aigua es distribuïa també a algunes institucions hospitalàries i religioses, i a un nombre reduït de cases privilegiades i edificis civils, com la Llotja, on es va fer arribar l’aigua el 1402 substituint l’aigua de pou. Els barris més densos i actius de la ciutat eren els menys servits. Les escasseses recurrents van ser l’estímul de noves iniciatives per assegurar i ampliar l’aprovisionament. Durant els tres segles següents, la conservació i l’ampliació de fonts i mines van ser una preocupació constant dels consellers, que designaven un mestre de les fonts com a responsable de les mines, les conduccions, les fonts i l’evacuació. Aquest és el càrrec que va ostentar Francesc Socies, l'autor del monumental Llibre de les fonts de la present ciutat de Barcelona (1650), que ens ha servir per fer aquest breu resum per la història de l'aigua de boca a la ciutat.
Notes:
(1) Per a l'abastament d'aigua a Barcelona a partir del segle XIX:
Guàrdia, Manuel (ed.). La revolució de l'aigua a Barcelona. De la ciutat oreindustrial a la metròpoli moderna, 1867-1967. Barcelona: Ajuntament de Barcelona - MUHBA, 2011.
Martín Pascual, Manel. El Rec Comtal (1822-1879). La lluita per l'aigua a la Barcelona del segle XIX. Barcelona: Editorial Dalmau, 1999.
Martín Pascual, Manel. Barcelona: aigua i ciutat. L'abastament d'aigua entre les dues exposicions (1888-1929). Barcelona: Marcial Pons Editorial, 2009.
No hay comentarios:
Publicar un comentario