El modernismo 1888 al 1929

 
 Frontón Barcelonés - Frontó Barceloní

 Sin duda alguna Barcelona, es la ciudad que después de ser la que más favoreció el arte modernista ha sido la ciudad que más lo ha destrozado, muchas obras de arte que se construyeron a principios del siglo XX, fueron desapareciendo al final del mismo.
El frontón Barcelonés es un claro ejemplo de ello, la obra fue diseñada por uno de los exponentes más fieles del modernismo arquitectónico.

El Frontón Barcelonés estuvo situado en la esquina de la calle Sicilia/Diputación, para su construcción había un solar de más de 4.000 metros cuadrados, para su construcción contrataron a Enric Sagnier i Villavechia, y fue inaugurado el 19 de octubre de 1893, fue considerado uno de los más lujosos de España

El edificio estaba rodeado por una reja de hierro sobre un muro de obra. La entrada principal estaba en el chaflán de las dos calles con dos torretas-quiosco que hacían la función de taquillas. Al pasar la puerta te encontrabas con una rotonda (que hacía de vestíbulo) de 16 metros de diámetro, con siete puertas que daban de, las cuales daban entrada a la planta baja y al piso superior que estaba rematada por una cúpula con una corona de piedra. Dichas puertas te llevaban al frontón, o al salón – restaurante del mismo.
El restaurante era un salón de 240 metros cuadrados y disponía de entrada propia por la calle Sicilia, para aquellos clientes que solo querían usar el Restaurante, estos también podían disfrutar de una terraza para la temporadas en el que el tiempo permitía estar al aire libre.
El Frontón tenía unas dimensiones de 11 metros de ancho por 68 metros de largo lo que le permitía alcanzar has 17 cuadros de profundidad que como saben los entendidos tienen una distancia entre sí de 4 metros. La separación que había entre el público y la pista era como es habitual mucho menor en la zona próxima a la pared de juego ensanchándose conforme se iba alejando para que los jugadores pudieran abrirse al igual que las pelotas en los rebotes de las pelotas.

La parte del público arrancaba con cinco hileras de sillas de pista protegidas por unas barandillas, le seguían unos palcos que se dividían en tres secciones. Como es lógico disponía de todos los servicios necesarios tanto para los jugadores, como para el público en general. Todo el frontón estaba rodeado por jardines que rodeaban el edificio entre la pared y la reja metálica.
El Frontón Barcelonés era propiedad de una sociedad anónima, que lo construyo en un momento que el auge de este deporte evolucionaba de una manera rápida, pero que no tuvo en cuenta que el edificio estaba a las afueras de la ciudad y que hablan otros más céntricos que le hacían la competencia, lo que le llevo primero acesar como frontón y luego a desaparecer por las deudas a finales de 1902, el edificio quedo abandonado y la obra de Sagnier tuvo que pasar por la piqueta.
La Barcelona de antes.

Interior del museu de Zoologia de Barcelona, any - 1912. 

Autor Josep Maria Co i de Triola






Plaza cataluña!!año 1888!!

 Any 1915 casa Pasqual Pons a la plaça,Catalunya cruïlla amb Ronda sant Pere....
(autor: Esteve Puig)

Passeig de Gràcia ~1927.
Autor foto Wolfgang Weber.

 Passeg de Gracia Barcelona any 1915 
Autor Josep Maria Coi de Triola


Puig i Cadafalch
 https://es.wikipedia.org/wiki/Josep_Puig_i_Cadafalch

 Casa Terradas

La casa se construyó en 1905 por encargo de las hermanas Terrades que querían unificar tres inmuebles de su propiedad. Puig i Cadafalch proyectó un edificio de aspecto medieval, con elementos que recuerdan a la arquitectura gótica europea.

Una de las características de este edificio son sus seis torres, coronadas por sendas agujas de forma cónica lo que le dio el nombre popular de casa de les punxes (en idioma catalán, punxes significa pinchos).

Para la construcción de la fachada se utilizó el ladrillo. En ella pueden verse algunos plafones decorativos; uno de ellos, en el que aparece Sant Jordi, tiene escrita la siguiente leyenda Sant Patró de Catalunya, torneu-nos la llibertat ("Santo Patrón de Cataluña, devuélvenos la libertad"). La decoración en piedra con dibujos florales de tribunas y balcones es plenamente modernista. El tejado es a doble vertiente.

En 1976 fue declarada Monumento Histórico Nacional. En 1980 se realizó una reforma completa del edificio. De propiedad privada, el interior de la casa no puede ser visitado, aunque hay compañías con sus oficinas en el edificio, como Veeva Systems,con su central europea.

Gaudi

 https://es.wikipedia.org/wiki/Antoni_Gaud%C3%AD

 

 
el Portal Miralles de l’antiga Finca Miralles
 

Al carrer Manuel Girona trobem el Portal Miralles de l’antiga Finca Miralles. La intervenció de Gaudí (1901-1902) va consistir en la realització del mur de paredat de pedra en brut i el portal d’entrada a la finca, un ràfec ondulant de pedra amb estructura metàl·lica.
Aquesta foto és com era quan es va construir.

La Pedrera o Casa Milá

1915
Col-lecció Vidal Huguet

 2010

 

La Pedrera o Casa Milà, de BCN ,es conocida por todos,pero hay anécdotas muy curiosas casi desconocidas y voy a transcribir una publicada por el mejor historiador de Barcelona se trata de Lluís Permanyer.
- La Pedrera ( Cantera en catalán).
-Per a bastir La Pedrera fou enderrocada la Casa Ferrer i Vidal, una mena de xalet unifamiliar sense cap interès arquitectònic. Si Gaudí va seagosarat, cal reconèixer el coratge que va demostrar a bastament Pere Milà, ja que cal saber que a la seva esposa, la rica i la que pagava, no li agradava gens Gaudí. Rosario Segimon era viuda de Guardiola i es va casar en segones noces amb Milà; aquet tenia per costum anar al Liceu amb l'amant, fet que va merèixer l'inevitable comentari maliciós dels seus companys de llotja: En Milà és un senyor de sort, ja que té una amiga al Liceu i una Guardiola plena a casa.
 - La senyora Milà va demostrar el seu gust l'endemà mateix de la mort de l'arquitecte, en fer-se decorar de bell nou tot el pis, un principal que quedà irreconeixible en triomfar-hi un fals i cursi "estil" Lluis XV. Construcció 1906-1910.

Josep Guardiola i Grau (1831-1901) salió de l’Aleixar, el pueblecito de Tarragona que le había visto nacer, siendo un jovenzuelo de diecisiete años. Cuando regresó a Europa, cuatro décadas más tarde, había acumulado una fortuna de veinte millones de pesetas. Y todo gracias en gran parte al café de Guatemala. Fue allí, concretamente en San Pablo Jocopilas, donde a mediados del siglo XIX compró una finca, El Chocolá, de la que supo extraer el mejor café de América central. Pronto se encargó de hacerlo llegar a las mesas de los más selectos sibaritas. Tuvo, además, la habilidad de deshacerse de la hacienda, por un precio que multiplicaba por miles el precio a que la había comprado, justo antes de que los precios internacionales del café cayesen en picado. Instalado en París, se dedicó a la buena vida, en compañía de Roser Segimon i Artells (1870-1964), una chiquita reusenca que se convirtió en su esposa en 1891.

En 1903, Roser, ya viuda, paseaba su duelo por el balneario de Vichy cuando Pere Milà i Camps (1874-1940), un muchacho de la burguesía barcelonesa con fama de seductor, se fijó en tan buen partido. Dos años más tarde eran marido y mujer. No tardó en correr el chiste de que Perico, que así llamaban a Milà, no se había casado con la viuda de Guardiola, sino con la guardiola (‘hucha’) de la viuda. Pere invirtió una parte de la fortuna de Guardiola en la construcción de una nueva casa para la pareja, la Casa Milà, que hoy es uno de los edificios más famosos del mundo.

Y si Pere obtuvo el dinero de Roser, Roser heredó su fortuna de Josep y Josep la amasó en Guatemala, aprovechemos la ocasión para dar las gracias a los jornaleros indígenas que trabajaron, a saber en qué condiciones, en los cafetales de El Chocolá. De algún modo, les debemos la Pedrera.

Sagrada familia

 Façana del Naixement , ~1927

Avinguda Gaudí ~1965.
..
Atardecer en la Sagrada Familia. Años 70.
 Col-lecció Vidal Huguet..

COLMADO NARCÍS LLADÓ. 

Rambla de Catalunya 85 (1890's-1920's)

1900.- El Colmado Lladó poc després de la seva obertura (Font: Arxiu Mas)

Oberta als últims anys del segle XIX al número 85 de la Rambla Catalunya tocant a Mallorca, la botiga de queviures de Narcís Lladó va ser un dels exponents del modernisme aplicat als comerços. El seu creador va ser Jeroni Granell i Manresa i destacava pel seu aspecte exterior amb la porta i els aparadors enmarcats per un doble secció formada per un joc d'arcs parabòlics amb els extrems cargolats formant motius florals. També era especialment singular la vidriera de peces emplomades acolorides, que s'estenia sobre la porta d'entrada a la botiga tot formant un atractiu conjunt floral. La resta de la marqueteria de fusta jugava amb línies còncavoconvexes. Aquest establiment va desaparèixer entrats els anys 1920's.

1898.- Làmina acolorida dibuixada per Jeroni Granell amb el projecte de la façana de la botiga. (Font: Valentí Pons. Inventari general del Modernisme)

1912.- La mateixa botiga uns anys després sense els globus que penjaven de les dues seccions i amb productes anunciats als vidres dels aparadors

CASA CIPRIÀ CALVET.

Manso / Calàbria. (1887-1960's)

XALET ANTONIO ALMENDRO

 Pau Claris / Consell de Cent. (1871-1966)

Agraïments a MIQUEL F. PACHA, EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i ENRIC COMAS i PARER

Aquest vistós xalet amb elements neomudèjars va ser projectat pel mestre d'obres Jeroni Granell i Mundet (1834-1889) i enlairat a la cruïlla dels carrers Pau Claris i Consell de Cent el 1871. La façana s'orientava en paral·lel a la cantonada i constava d'un semisoterrani una planta baixa, lleugerament enlairada sobre el nivell del carrer, a la que s'accedia a traves d'una curta escala a la porta principal, el pis principal de planta de creu grega amb dues balconades laterals en forma de quadrant sobre les tribunes envitrallades del pis inferior i les golfes sota terrat. La decoració interior incorporava també elements neoàrabs.

Plànol del pis prinicipal de la Casa Antonio Almendro amb la distribució de les seves estances. (Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona)

L'elegant palauet va ser la residència de la família de Francisco de Verdonces, militar de l'Armada i nebot del ministre de Marina Víctor María Concas.

Després de la Guerra Civil l'edifici va quedar desocupat i en estat semiruinós amb la coberta mig desmantellada.

Finalment als anys 1960's va ser enderrocat per tal de construir-hi l'Hotel Diplomatic inaugurat el 1967.

*1948.- Una imatge de l'edifici durant la postguerra captada des de la cantonada Pau Claris/Consell de Cent. (Foto: Enric Mateu i Bordàs).

XALET DE FRANCISCO MERCADER ZUFIA.

 Santaló 8. (1906-1953)

Article elaborat amb la col·laboració d'EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

*1917.- Imatge del xalet de Francisco Mercader. Darrera, a l'esquerra de la foto, es pot veure la torreta de la Fàbrica de Gaseoses de La Industrial Carbónica. (Font: Revista Arquitectura y Construcción).

Obra de l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), aquest xalet era propietat d'un dels membres de la família de l'aristòcrata Isabel Llorach. Francisco Mercader i de Zufia (1861-1932), vescomte de Belloch i general de l'exércit, va casar-se el 1899 amb Lluïsa Llorach i Dolsa, la germana d'Isabel.
Els Llorach van arribar a ocupar amb les seves mansions senyorívoles una gran part de l'illa delimitada pels carrers Muntaner, Avenir, Santaló i Travessera de Gràcia.
La construcció era un xalet a quatre vents envoltat d'un jardí. Disposava de soterrani, planta baixa lleugerament enlairada i dos pisos més amb teulada en pic i dues galeries laterals al nivell del primer pis. La parcel·la era colindant amb la gran mansió d'Isabel Llorach del carrer Muntaner, amb fàbrica de gaseoses La Industrial Carbónica de L. Coromina per la part de muntanya i per un altre xalet del clan Llorach per la banda més pròxima a la Travessera de Gràcia.

*1933.- Emplaçament del xalet (en groc) al sud del barri de Galvany. Sobre el plànol s'han indicat també, en blau, la Casa d'Isabel Llorach (A) i el Xalet d'Araceli Fabra (B) i els terrenys de la Reial Societat Sportiva Pompeia (A), (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

FINCA I CASA MIRALLES.

 Passeig Manuel Girona (1919-1960's)

*1922.- Una de les poques fotos conegudes del xalet de la finca Miralles amb el seu aspecte semblant a una gegantina barraca valenciana. A la dreta veiem la porta d'accés a la finca amb la seva coberta original obra de Gaudí. 

Projectada per l'arquitecte reusenc Domènec Sugrañes i Gras (1878-1938), col·laborador de Gaudí a La Pedrera i a la Sagrada Família, el xalet d'Hermenegild Miralles i Anglès, un empresari dedicat a la fabricació de materials per a la construcció, era situat a la part sud de Sarrià, sobre l'actual passeig de Manuel Girona. El nom de la finca ha passat a la història perque la porta principal del recinte, encara avui conservada i restaurada, és una de les obres menors d'Antoni Gaudí.

El xalet de Miralles era una construcció inspirada en la barraca valenciana amb diversos cossos i una creu de quatre braços molt gaudiniana que coronava el cim de l'edifici principal. La finca va veure limitada la seva superfície quan es va instal·lar al costat unes cotxeres de la companyia de tramvies.

                                              Hermenegild Miralles i Anglés (1859-1931)

*1933.- Emplaçament de la Finca Miralles sobre un plànol topogràfic municipal amb la casa en forma de barraca valenciana en vermell. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

El conjunt va ser enderrocat cap a finals dels anys 1960's i com a vestigis gaudinians s'ha conservat part del mur ondulat i sobretot la porta d'entrada que va ser esplèndidament restaurada cap a finals dels anys 1990's, tot afegint-hi a peu d'entrada una escultura del propi Gaudí dempeus, que és la perdició de qualsevol turista oriental aficionat a les fotos.

   

*2013.- Vista actual de la porta monumental de la Finca Miralles amb  l'estàtua de Gaudi a l'entrada.

XALET BLASCO OCHOA. 

Alfons XII - Travessera Gracia (1910's)

Article elaborat amb el suport d'EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i ENRIC COMAS PARER

*1915.- Vista general de la mansió de Blasco Ochoa amb el seu extens jardí. En primer terme el carrer Alfons XII. (Font: La Esfera. Núm. 93. Octubre 1915. Biblioteca Nacional de España)

Una de les moltes grans mansions que a començaments dels segle XX s'aixecaren sobre els afores de Sant Gervasi de Cassoles fou el xalet propietat de l'arquitecte Albert Blasco Ochoa (1882-1970), que va deixar la seva empremta modernista en moltes obres de la localitat d'Olot, on va ser arquitecte municipal. Dissenyat i projectat per ell mateix, seguint les pautes modernistes de l'època, aquest edifici era situat al començament del carrer Alfons XII tocant a Travessera de Gràcia, entre els terrenys de la Societat Esportiva Pompeia i el convent-col·legi de les Dames Negres.

Hi destacava un immens jardí, que s'estenia entre la Travessera i el final del carrer Avenir, i el porxo d'entrada a la mansió situat en un dels seus vèrtexs. Interiorment disposava de semisoterrani, planta baixa, pis principal i una altra alçada amb un porxo de columnes a nivell del terrat en la façana principal. 

No hem trobat informació sobre quan va desaparèixer aquesta edificació, lamentablement poc coneguda i obviada en molts estudis sobre el modernisme a Barcelona. 

*1915.- Tres imatges de l'interior de la mansió. (Font: La Esfera. Núm. 93 Octubre. 1915. Biblioteca Nacional de España)

*1933.- Localització del xalet de Blasco Ochoa en un plànol topogràfic municipal. Al costat es pot veure el camp de futbol de la Societat Esportiva Pompeya. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

CASA LLEÓ-MORERA (I)

 Edificació original. (1905-1940)

*1910's.- Alguns dels elements escultòrics (en groc) desapareguts del projecte original de la Casa Lleó-Morera

La Casa Lleó Morera va ser construïda sobre la meitat d'un edifici preexistent al passeig de Gràcia cantonada Consell de Cent que havia estat projectat pel mestre d'obres Joaquim Sitjas. Era la Casa Mumbrú edificada l'any 1864 i de la qual encara avui n'és visible l'altra meitat.

Lluís Domènech i Montaner va dissenyar una transformació radical de l'edifici que el 1902 havia passat a ser propietat de Francesca Morera i Ortiz. El projecte era fidel als patrons modernistes de l'època i la primera fase de les obres (1902-1903) va afectar l'interior de la casa i la distribució dels espais. Posteriorment, en una segona etapa, es va fer la façana entre 1903 i 1905. Acabada aquesta intervenció, l'edifici va quedar finalment estructurat en semisoterrani, un entresòl a poca alçada per fer-hi activitat comercial, el  pis principal per als propietaris de la casa i tres pisos més per arrendar a llogaters. 

Fotomuntatges realitzats a partir d'una foto d'Angel Toldrà Viazo, amb els que s'intenta explicar visualment com era l'edifici abans i després de la intervenció de Domènech i Montaner.

Francesca Morera va morir el 1904 i el seu fill Albert Lleó Morera va passar a ser el propietari de l'edifici. Entre 1905 i 1909 el fotògraf Pau Audouard hi va tenir el seu estudi als baixos i entre 1917 i 1925 s'hi instal·là la Sala Aeolian, amb capacitat per a tres-centres persones, promoguda pel fabricant de pianos Paul Izábal on s'oferien concerts.

L'edifici, força malmès durant la Guerra Civil, va començar a ser transformat i a perdre elements originals als anys 1940's. La seva venda a la Sociedad Mercantil Bilbao i la transformació dels baixos en instal·lar-s'hi la botiga Loewe van comportar la desaparició de una bona part de la decoració interior. 

Les figures femenines que abraçaven sengles copes jardinera davant dels dos aparadors dels baixos van ser suprimides i també desaparegueren les escultures de quatre fades situades a la barana de la tribuna del pis principal a la cantonada. Finalment, un dels elements originals més característics com era la cúpula-templet i els acabaments i pinacles de la part superior de l'edifici també van ser eliminats. Una segona cúpula més endinsada sobre el terrat que coronava un volum cúbic situat sobre l'escala interior també va desaparèixer. L'aspecte que oferia la façana de la casa durant el franquisme era la pròpia d'un edifici escapçat.

*1906.- L'entrada pel Passeig de Gràcia quan Paul Audouard hi tenia l'estudi fotogràfic. En aquesta imatge s'hi poden veure les escultures de la barana de la tribuna del pis principal avui desaparegudes.

CASA LLEÓ MORERA (II)

Façana escapçada. Passeig de Gracia 35. (1940's-1988)

*1975.- Aspecte que presentava la Casa Lleó Morera durant el franquisme i els primers anys de democràcia amb les amputacions de la part superior de la façana. (Foto: Jordi Bellver)

*1975.- Un altra imatge de la façana amputada. A banda dels elements desapareguts, detalls com els aparells d'aire condicionat a la vista o els rètols comercials sobre les balconades ens transporten a una època en la qual no es tenia especial consideració cap a les obres d'art.

Una de les joies modernistes del nostre passeig de Gràcia com és la Casa Lleó Morera (1905), obra de Lluís Domènech i Montaner, va tenir des dels inicis dels anys 1940's fins a finals dels 1980's un aspecte molt diferent a l'original i també a l'actual.

Acabada la Guerra Civil, l'edifici va ser desprovist de tota l'ornamentació del seus terminal de la façana, que incloien els pinacles i un elegant templet que s'aixecava sobre l'angle de la cantonada. Com s'ha dit, aquest aspecte amputat és el que va lluir durant pràcticament tot el franquisme i més d'un deceni després de la recuperació de la democràcia al país.

La Casa Lleó Morera ja no agradava als noucentistes que menyspreuaven el modernisme i veien en aquest edifici un dels exponents màxims de l'estil arquitectònic que els havia precedit. Després de la victòria franquista a la Guerra Civil el nou ordre va abraçar les línies neoclàssiques en les seves construccions oficials i, com era d'esperar, no va tenir cap interès en preservar l'arquitectura modernista present a molts edificis de l'Eixample. 

La primera intervenció, poc després d'acabada la guerra fou l'eliminació del templet i els pinacles. El desmuntatge d'aquest elements tenia la seva justificació. El templet havia estat utilitzat durant la guerra com a posició de defensa davant els revoltats i s'hi havien instal·lar metralladores per disparar sobre el passeig de Gràcia. El foc creuat havia afectat part de l'estructura del templet i la part superior de la façana, de manera que el més prudent era eliminar tot allò que pogués suposar un perill de despreniment

Poc després, a l'any 1943, Pablo Loewe va llogar els baixos de la Casa Lleó Morera amb l'objectiu d'instal·lar-hi una de les seves botigues de moda i complements de luxe. El disseny de l'establiment fou encarregat al decorador madrileny Ferrer Bartolomé que no va tenir cap interès a respectar l'arquitectura original de l'edifici. Així es van perdre els finestrals modernistes amb les escultures femenines originals d'Eusebi Arnau que acompanyaven les jardineres de les varanes. Les cròniques de l'època expliquen que van ser destrossades a cops de mall davant dels atònits vianants que transitaven pel passeig de Gràcia. El porter de la finca va guardar els caps i Salvador Dalí els hi va comprar posteriorment i se'ls va endur a Port Lligat, Anys després serien instal·lats al pati del Teatre Museu de Figueres.

Una de les jardineres dels finestrals dels baixos desaparegudes en instal·lar-s'hi la botiga Loewe a l'any 1943.

Els caps d'aquestes escultures eliminades es poden veure avui al pati del Teatre-Museu Dalí de Figueres

El 1967 una nova reforma de la botiga Loewe va comportar l'eliminació dels pocs elements decoratius originals de Domènech i Muntaner que havien sobreviscut a la intervenció de 1943.

L'any 1987 es va encarregar a l'estudi d'arquitectura d'Òscar Tusquets un projecte per recuperar el templet i els pinacles de la part superior de la façana, que fou enllestit un any després. Un volum cúbic d'accés al terrat, situat lleugerament endarrerit en relació a la linia de la façana, va ser restaurat però sense reposar-hi els seus ornaments originals.  

Finalment l'any 1992 Loewe va voler reformar novament la seva botiga i l'ajuntament els va imposar recuperar part dels elements perduts a la façana dels baixos. Amb aquesta nova actuació es van refer les escultures dels lleons i les flors de morera de les columnes de l'entrada, que feien referència directa al binomi Lleó-Morera, els cognoms dels primers propietaris de la finca. 

CASA AGUSTÍ MANAUT. Ronda Universitat/Rambla Catalunya. 

Elements desapareguts. (1893 - 1960's)

Article elaborat en col·laboració amb EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i FRANCISCO ARAUZ

*2014.- Aspecte de la Casa Agustí Manaut després de l'última restauració de la façana. (Foto: Barcelofília)

Tot i que la Casa Agustí Manaut mai ha tingut numeració de la Plaça Catalunya, sino que comparteix el 37 de la Ronda Universitat i l'1 de la Rambla Catalunya,  la seva història, per un simple criteri d'ubicació física, està lligada de forma inequívoca al perfil de la banda de muntanya de la plaça.  És un dels pocs edificis bastits a finals del segle XIX que encara queden dempeus a l'entorn de la plaça i per tant dels més antics, juntament amb la Casa Bosch i Alsina (1892) de Pere Bassegoda que és justament davant.

*1892.- Plànol amb la delimitació del solar sobre el qual edificar en la documentació del projecte de construcció de la Casa Agustí Manaut (Font: Arxiu Municipal)

La història de la Casa Agustí Manaut ha estat lligada a un seguit de modificacions estructurals, ampliacions i alguna amputació, que creiem que mereixen una consideració com elements desapareguts d'aquest cèntric edifici i alhora justifiquen d'incloure'ls dins l'inventari objecte d'aquest blog. 

El solar on va ser enlairada aquesta casa havia estat ocupat anteriorment pel Teatro Nuevo Retiro, que va ser conegut també durant uns anys com a Teatro Gayarre. El nou propietari del terreny era Agustí Manaut i Taberner, un home de negocis que va començar de corredor de comerç, amb despatx al carrer Avinyó cantonada Ferran, i va acabar de banquer. El projecte inicial de la casa és obra de l'arquitecte Eduard Mercader i Sacanella (1840-1919) i data de 1892. És de preveure que les obres s'iniciarien entre aquest any i el següent i al 1895 ja tenim notícia dels primers comerços establerts als baixos de la finca: La Farmàcia Baltà i Botta (avui encara existent amb el nom de Farmàcia Catalunya) i el Colmado Gayarre, que sens dubte el van batejar així per recordar el teatre que només uns anys abans hi havia en aquell indret.

*1892.- Plànol amb l'alçat de la façana de la Casa Agustí Manaut presentat per l'arquitecte Eduard Mercader. (Font: Arxiu Municipal) 

El projecte presentat per Mercader contempla un edifici de baixos i quatre alçades. Per la banda de la Ronda Universitat té molta més llargària i acaba sense mitgera de contacte amb l'edificació veïna. En aquell extrem s'hi preveu un cos més baix, de només planta baixa i una alçada, que permet disposar de balconades als tres pisos restants a la façana lateral. Destaquen les vidrieres policromades de les tribunes dels pisos principal i primer a ambdós vèrtexs de la façana de la cantonada. Com a dada curisoa cal destacar que l'immoble veí de Rambla Catalunya 3, malgrat tractar-se d'una altra finca, compartia estil i unitat arquitectònica amb la façana de la Casa Agustí Manaut amb també dues tribunes. L'explicació és que la construcció veïna era també obra d'Eduard Mercader, que el 1893 va presentar un projecte per construir-hi un edifici d'habitatges per encàrrec d'Ignasi Borràs. Tot i això, amb el pas dels anys aquesta finca contigua va modificar considerablement la seva façana i avui no te gairebé cap element de similitud amb la Casa Agustí Manaut. Fins i tot les tribunes van ser suprimides.

*1900's.- Detall de la façana de al Casa Agustí Manaut original on es pot apreciar la similitud de les tribunes i els acabats de la cornisa superior amb l'edifici contigu de Rambla Catalunya 3. Al pis de sobre del principal hi havia instal·lada la companyia d'assegurances Mutual Life of New York. El tendal pertany a la Farmàcia Baltà i Botta. També hi podem veure les desaparegudes vidrieres de colors a les finestres de les tribunes.

*1910's.- Una altra imatge de la façana amb la companyia Riunione Adriatica instal·lada al segon pis. 

El 1923 Blanca Manaut i Uyà, filla del primer propietari, sol·licita a l'ajuntament permís per remuntar l'edifici afegint-hi tres alçades més. La casa passarà a tenir baixos i sis alçades més una setena que serveix de coronament amb dues discretes cúpules semiesfèriques cobertes de plaques de pissarra.
A partir de la dècada dels 1930's la priviliegiada situació de l'immoble el farà especialment vulnerable a la instal·lació de rètols publicitaris, circumstància que s'intensificarà en les dècades posteriors.

Imatges comparatives de la Casa Agustí Manaut captades des del mateix lloc abans i després de l'ampliació. La de l'esquerra correspon a principis dels anys 1910's i la de la dreta a finals dels 1920's.

La botiga de material fotogràfic Riba i la d'estufes i electrodomèstics J. Mingrat són dos dels comerços històrics de més renom de la finca. Durant el franquisme els pisos superiors són ocupats per petites pensions i hostals amb preus més asequibles que els grans hotels de la zona però igual de cèntrics. 

Les dues cúpules seràn víctima de la publicitat. A començaments dels 1960's són eliminades per donar més vistositat als anuncis de neons de colors, cada cop de tamany més gran, que s'instal·len al terrat.
La façana de la Casa Agustí Manaut ha estat restaurada en diverses ocasions en els darrers vint anys. L'última intervenció, practicada amb especial correcció durant els anys 2013/2014, ens ha deixat una façana absolutament desprovista dels agressius rètols a balcons i terrats, tot assolint un equilibri cromàtic a parets i finestres, que permet contemplar molt millor els detalls arquitectònics originals i de l'ampliació dels anys 1920's. Dissortadament les dues cúpules del terrat i les vidrieres de colors de les tribunes del principal i el primer pis no han estat recuperades.

1980's.- La façana de la Casa Agustí Manaut coberta de rètols publicitaris.

Llista cronològica de rètols publicitaris de neó instal·lats sobre la façana i el terrat de la Casa Agustí Manaut.

     * Elixir Estomacal Sáiz de Carlos. 1900's
     * Theal. (dins un cercle). 1940's
     * Contra Resfriados Udal. (dins un cercle). 1950's
     * TV Iberia. (blanc-blau). Radio.  1950's - 1960's
     * Son las (rellotge digital) h. 1960's
     * Nescafé (vermell-blau-blanc) Café de primera al instante. 1960's
     * Maizena. Para niños robustos. (blanc-vermell) 1960's
     * Martini & Rossi (al pis principal) 1940's al 1980's
     * Hostal Ginebra (a la façana) 1960's - 1980's
     * Gran pantalla de bombetes. 1970's
     * Pastas Gallo. Calidad Superior. (blanc-vermell-blau). 1980's
     * La Caixa. (blanc-blau-vermell-groc). 1980's - 1990's

*1940's.- Rètols lluminosos de Martini & Rossi als balcons del pis principal. (Foto: Gabriel Casas / ANC)

Botigues, negocis, comerços i empreses establerts a la Casa Agustí Manaut actualment desapareguts.

*1895. Colmado Gayarre / 1920 Colmado Juan Figueras / 1957-1977 Confiteria Figueras*1895. Farmàcia Baltà i Botta -avui Farmàcia Catalunya- *1906. Casa Giménez Porras *1906. Art Fotogràfic Rus *1913. Rellotgeria Besses/ 1930 Rellotgeria Helvètica *1914. Vallet y Fiol. Automòbils Hispano-Suiza *1920/1967. E. Riba. Material Fotogràfic. *1923/1931. Banco de Valores y Crédito *1932/1973. J.Mingrat. Estufes, calefacció i electrodomèstics. *1939/1975. REMER. mobles d'oficina i màquines d'escriure *1980/2008. Banc Sabadell *1988/1994. Artmis Catifes *1994/2009. Anuncis La Vanguardia

Anuncis publicitaris de les botigues de J. Mingrat i Casa Riba, dos dels comerços més populars dels que hi hagueren als baixos de la Casa Agustí Manaut. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

CASA BATLLÓ

 Gran Via Corts Catalanes 589 (1904-1938)

Article elaborat amb la col.laboració d'EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

Obra de l'arquitecte Vicens Artigas i Albertí aquest edifici era situat al número 589 del carrer Corts (Gran Via) entre la Casa Bonet, que feia xamfrà amb Balmes, i la Casa de la Vídua Baixeras que ocupava el 591. Era una construcció modernista que disposava de planta baixa i quatre alçades amb dues tribunes, una a cada banda del pis principal, i un acabament de la façana d'on sobresortien cinc vistosos pinacles que coronaven cadscuna de les cinc seccions de balcons. Convé no confondre'l, ja que té el mateix nom, amb l'edifici que Antoni Gaudí va enlairar al passeig de Gràcia tocant a Aragó, que constitueix una joia del modernisme català coneguda arreu del món.

1905.- Els baixos de la Casa Batlló de Vicenç Artigas. (Font: Revista Arquitectura y Construcción.)

*1905.- Detall de la porta principal d'entrada a l'edifici. (Font: Revista Arquitectura y Construcción.)

La centralitat de l'immoble va propiciar l'establiment de negocis i comerços no només als baixos sino també a las pisos de l'edifici. En destacaren una perruqueria americana, un saló de desfilades de modes al primer pis (Modes Macià) i diverses consultes de reputats especialistes mèdics. Hi destacava la del doctor Javier Roura Oxandaberro, dedicat a les malalties oncològiques que combatia amb aplicacions de tractaments de radi. 

 

Recull d'anuncis de comerços instal·lats a l'edifici entre 1912 i 1930. (Font: Hemeroteca de La Vanguardia)

 Vivó, Vidal i Balasch va instal·lar-se també a l'edifici per comercialitzar aquest model de ràdio.

A partir de 1930 hi va haver la seu del partit Acció Catalana. La fi d'aquesta casa, igual que les seves veines, seria tràgica i traumàtica en resultar una de les més afectades per les conseqüències del bombardeig de març de 1938 sobre la cruïlla Gran Via-Balmes. De fet la deflagració més important es va prodiur just davant de la Casa Batlló que va quedar totalment destruida.

Com es pot apreciar al plànol, l'edifici era situat entre els altres dos que també van quedar destruits per les explosions dels bombardeigs. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya).

CASA DE LA VIUDA ALMIRALL.

 Passeig de Gràcia 83. (1900-1959)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

Un dels exponents de l'arquitectura modernista, tristament desaparegut dels carrers de la ciutat, fou la casa situada al número 83 del Passeig de Gràcia, entre Mallorca i Provença enfront de la Casa Milà (La Pedrera) d'Antoni Gaudí. La construcció va ser encarregada a l'arquitecte Josep Doménech i Estapà (1858-1917) per Josefa Trius i Rodó, després de la mort del seu marit Ramon Almirall, destacat empresari del ram del tèxtil.

L'edifici disposava d'un entresol baix construït sobre el nivell del semisoterrani i quatre alçades acabades amb dos vistosos terminals en forma de pic que coronaven cada extrem de la façana.

La propietària de la casa va morir l'any 1918. Al anys 1920's el doctor Cusí i Vidal, especialista en oto-rino-laringologia, hi tingué la seva consulta al pis principal.

 Dues tribunes presidien el pis principal

 Vista del finestral principal de l'entresol

 Porta d'accés a l'edifici. 

Acabada la Guerra Civil, al setembre de 1939 es van instal·lar a l'edifici les oficines de la productora i distribuidora cinematogràfica Balet y Blay. Posteriorment, a l'octubre de 1942, s'hi va obrir una sucursal de la Joieria Vallmitjana

 

*1939.- Notícia de l'obertura de les oficines de Balet i Blay a Passeig de Gràcia 83. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. 5 de setembre de 1939).

*1942.- Retall publicitaria aparegut a l'edició de La Vanguardia del dia 13 d'octubre

La Casa de la Viuda Almirall va ser tristament enderrocada cap a finals dels anys 1950's. La seva desaparició va ser una mostra més de la nul·la sensibilitat del moment envers el patrimoni històric i artístic de la ciutat en benefici de la creixent especulació immobiliària. A començaments dels 1960's ja s'hi havia aixecat un vulgar bloc d'oficines conegut com Edificio Europa.

Amb el pas del temps, el solar de l'antiga Casa de la Viuda Almirall l'ocupa avui un edifici d'apartaments amb una façana original plena de sinuositats, obra de l'arquitecte japonès Toyo Ito, que sembla voler recordar La Pedrera.