EL Raval "Plaça de Padró"

Plaça de Padró

 

 El nom de la plaça prové de la fita o pedró que assenyalava la confluència dels camins que, venint de Montjuïc i del Llobregat, duien a la ciutat, l'un cap a la Portaferrissa (carrer del Carme) i l'altre cap a la porta de la Boqueria (carrer Hospital). Ara és un conjunt heterogeni d'edificis de diferent època, la major part del segle XIX. D'entre ells cal assenyalar el del número 1, amb decoració de terracota segons la moda romàntica. Menció especial mereix l'antic Hospital del Carme (número 9), que conserva un balcó amb llinda de pedra on hi ha un escut i la data de 1703. Els caparrons esculpits a banda i banda, de tradició gòtica, poden provenir d'una finestra anterior, potser del segle XVI.

La Fuente de Santa Eulalia (en catalán Font de Santa Eulàlia)

Un monumento escultórico situado en la Plaza del Pedró de Barcelona, en el barrio de El Raval del distrito de Ciutat Vella. Creado en 1673, está considerado como el monumento más antiguo de la ciudad. Fue obra de Benet Parés y Josep Darder, aunque pocos años después la imagen de la santa fue sustituida por otra de Llàtzer Tramulles y Lluís Bonifaç, la cual fue destruida en 1936; la actual, de 1951, es obra de Frederic Marès. Esta obra está inscrita como Bien Cultural de Interés Local (BCIL) en el Inventario del Patrimonio Cultural catalán con el código 08019/523.2

 La historia nos cuenta que la idea de erigir un monumento a Santa Eulalia, patrona de la ciudad de Barcelona —a la que está dedicada la Catedral— surgió a principios del siglo XVII. En 1616 se construyó un obelisco dedicado a la santa en la Plaza del Blat —actual Plaza del Ángel—, obra de Rafael Plansó. Sin embargo, en vez de una imagen de la santa el obelisco estaba rematado por un ángel —obra de Felip Ros—, que con una mano señalaba una imagen de la patrona barcelonesa situada en el portal de acceso a la muralla medieval que había junto a la plaza, y con la otra apuntaba al lugar donde un ángel se había presentado a la comitiva que trasladaba los restos de la mártir a la Catedral. Este monumento fue derribado en 1823 porque obstaculizaba el tránsito, y la figura del ángel fue colocada en una hornacina en un edificio de la misma plaza.³

Posteriormente surgió la iniciativa de un nuevo monumento que mostrase la imagen de la santa, y se eligió como ubicación la Plaza del Pedró, en la confluencia de las calles Carme y Hospital, en el barrio del Raval. Una antigua leyenda relataba que en ese lugar la santa había sido crucificada desnuda, en época del pretor Daciano. Así pues, en 1670 el Consejo de Ciento encargó la construcción del monumento al carpintero Josep Darder, que hizo un modelo en madera que fue sustituido dos años después por la obra definitiva, en mármol blanco y negro, a cargo del maestro de obras Benet Parés. La primera piedra fue colocada el 14 de septiembre de 1672, fecha en que se realizó una reja de protección del monumento, elaborada por Josep Gamot. Por último, la obra, que consistía en un obelisco de forma piramidal con diferentes secciones de variado diámetro, fue coronada por una imagen de la santa, una obra en madera de Josep Darder. El monumento fue inaugurado el 29 de noviembre de 1673.⁴ Por su fecha de construcción está considerado el monumento público más antiguo que se conserva en la ciudad en su emplazamiento original, pese a que la obra en sí ha sido restaurada varias veces y ya no puede considerarse como la original.
Al cabo de pocos años, la imagen de madera se veía ya deteriorada, por lo que se pensó sustituirla por otra de mármol. Los encargados de la nueva estatua fueron Llàtzer Tramulles y Lluís Bonifaç, quienes terminaron su labor en 1687. Elaboraron una imagen de la santa de pie con los atributos de su martirio: la palma y la cruz en aspa. Se tuvo que reforzar entonces el obelisco que sustenta la estatua, ya que el anterior estaba calculado para la imagen de madera, y se realizó un nuevo basamento confeccionado por Miquel Colomer, con ayuda del paleta Jaume Arnaudies y el platero Hilari Fornaguera.
En 1823 el Ayuntamiento del Trienio Liberal pretendió desmontar el monumento, pero la fuerte oposición popular hizo que tan solo se trasladase unos metros, a un rincón de la plaza. El cambio de régimen aseguró su pervivencia, y el nuevo gobernador militar, el marqués de Campo Sagrado, tuvo la idea de convertir el monumento en fuente, adaptación que corrió a cargo de Josep Mas i Vila. La nueva fuente fue inaugurada el 12 de febrero de 1826, fecha en que se colocaron cuatro placas en cada lado de la base del obelisco: una rememoraba el martirio de la santa el año 303, otra la colocación de la primera piedra, otra la inauguración del monumento, y otra su fecha de reconstrucción; también se colocó en el zócalo otra placa dedicada al marqués de Campo Sagrado.
El monumento fue derribado el 19 de julio de 1936, al inicio de la Guerra Civil. Solo quedó la base, que siguió como fuente. La cabeza de la santa fue rescatada por unos vecinos, que la guardaron durante la contienda; actualmente se conserva en el Museo de Historia de Barcelona. En 1951, el monumento fue reconstruido con una nueva imagen, obra de Frederic Marès. En 1982 el conjunto fue devuelto al medio de la plaza, en su ubicación original. La obra fue restaurada en 1997 por Marta Polo.

http://totbarcelona.blogspot.com/2010/10/una-comparativa-la-placa-padro.html

 

 Plaça Pedró, 1910. Frederic Ballell (AF AHCB)

 

 

 Plaça del Padró 1900

 

L'església de Sant Llàtzer

1935.- Antiguo hospital de leprosos.

La leyenda de esta foto dice lo siguiente: " Parte posterior de la capilla románica de Sant Llàtzer, (San Lázaro), del siglo XII, situada en la Plaza del Pedró de Barcelona en su entrada principal que fué el origen de un hospital de leprosos fundado por el obispo Guillem de Torroja

(1144-1171").

L 'església de Sant Llàtzer situada a la plaça del Pedró del Raval de Barcelona, és una capella romànica que havia format part d'un hospital situat en aquest lloc entre els segles XII i XV, anomenat dels Messellso dels Malalts, dedicat a atendre els leprosos.^[L'església va ser construïda cap a finals del segle XII i segons alguns documents posteriors podria ser de l'època del bisbe Guillem de Torroja (1144-1171).

 És d'una sola nau amb capçalera semicircular. La volta de canó que es veu actualment no és l'original, que fou substituïda a principis del segle XVIII pel mal estat en què es trobava, i a la mateixa època s'hi afegí una capella quadrada al costat sud (donant al carrer de l'Hospital). El 1913 fou dessacralitzada i se li donà un ús civil que la malmeté força fins que fou recuperada per l'ajuntament i pels volts de 1954, Adolf Florensa hi va fer una primera restauració,que es va completar amb diverses intervencions arqueològiques i una restauració més completa a finals del segle XX.
Es tracta d'una capella amb nau de saló coberta amb volta de llunetes (segle XVIII). És capçada per un absis semicircular amb lesenes i arcuacions llombardes i finestra de mig punt amb arquivoltes i capitells decorats. La capçalera es divideix en set panys de paret separats per lesenes, amb un fris de tres arcuacions sobre mènsules esculpides a cada pany. Al centre hi ha una petita finestra amb arquivoltes. Els permòdols sobre els que descansen les arcuacions presenten o bé caps o bé una decoració floral esculpida, i els capitells de la finestra també tenen decoració vegetal.
En un dels seu murs s'obre la Capella Fonda (coneguda com del Sant Sepulcre), on es conserva part d'un retaule vuitcentista atribuït a Francesc i Jaume Font (restaurat l'any 1996). A l'exterior, teulada amb dos aiguavessos i carener perpendicular a la façana principal -d'aparell a trencajunt i carreuat en filades unides amb morter i pedra.
La façana principal s'orienta a ponent, cap a la plaça del Pedró, i té una porta acabada en arc de mig punt, que durant el segle XX s'havia convertit en rectangular. Sobre la porta hi ha una fornícula buida, que prové d'una reforma impulsada el 1792 per l'industrial Erasme de Gònima. Al damunt hi ha un campanar de paret amb dos arcades.

L'absis es pot veure       actualment des del carrer de Sant Llàtzer, però havia estat durant molts anys ocult dins del pati de l'illa de cases.

Intervencions arqueològiques

Entre 1989 i 1991 es van dur a terme diverses intervencions arqueològiques. Com a resultats de les excavacions es pogueren documentar diverses fases constructives.^[4]

• Fase I (1144/1171 – segle XIV). Al segle XII es construí l’església d’una única nau, amb volta de canó, absis semicircular i dues portes d’entrada una a ponent i l’altra a migdia. D’altra banda el paviment podia ser d’argila piconada i l’interior del temple era enlluït, segons sembla pels testimonis trobats en els fragments de paret vista colgats per estrats moderns i contemporanis. L’àrea excavada de la sagrera proporcionà un conjunt de fosses d’inhumació senzilles i sense aixovar. Malgrat la documentació que fa referència a l’existència des de l’any 1188 d’un hospital de leprosos, cap dels individus exhumats presentava signes de lepra. D’altra banda no es documentà cap estructura d’aquesta cronologia vinculada a l’hospital.

• Fase II (segle XIV). Fou en aquesta fase que es produïren reformes importants a l’hospital de mesells. L’excavació de la capella del sant sepulcre proporcionà ruïnes d’un mur d’excel·lent factura, gairebé paral·lel a la façana meridional del temple, lleugerament desviat cap al nord-est. En segon lloc, la descoberta d’una obertura allargassada a tocar del presbiteri, s’interpretà com una finestra manada construir el 1314 pel bisbe de Barcelona per tal que els malalts poguessin contemplar els oficis religiosos.

• Fase III (segle XV). Durant aquesta fase s’amplià el presbiteri s’obrí una porta al mur nord i s’afegiren tres arcs faixons a l’intradós de la coberta dels quals es trobaren restes d’algunes de les pilastres en què es recolzaven. A l’interior de l’església es van trobar algunes sepultures que es podien datar dels segles XV i XVI.

• Fase IV ( 1652/1654 - 1714/1736). Poc després de la Guerra dels segadors el temple es repavimentà de nou amb argila batuda i es bastí una sagristia que es comunicava amb el temple a través d’una porta, avui paredada però visible, situada al costat del presbiteri. En aquest moment el presbiteri tornà al seu lloc original per tal de poder acollir un nombre més gran de fidels.

• Fase V (1714/1736 – 1821). Després de la Guerra de Successió va tenir lloc una altra reforma important; es bastí la capella de migdia, dedicada al Sant Sepulcre, que suposà l’arrasament i anul·lació de l’hospital baixmedieval, el qual, segons es creu, fou substituït per un de nou situat al carrer del Carme. En aquest moment també es canvià la coberta del temple, es bastí l’actual volta de rajols i es construí un cor als peus de la nau i es pavimentà el presbiteri amb un sòl de cairons

1935.- Antiguo hospital de leprosos.

La leyenda de esta foto dice lo siguiente: " Parte posterior de la capilla románica de Sant Llàtzer, (San Lázaro), del siglo XII, situada en la Plaza del Pedró de Barcelona en su entrada principal que fué el origen de un hospital de leprosos fundado por el obispo Guillem de Torroja( 1144-1171".

 

Grabado antiguo de la Plaça del Pedró.
 

Maquina estilitzadora d aigua a la plaça del Padro
Any 1914 quand la ciutat va patir una gran epidemia de tifus q va matar a unes 2000 personas