Els vestigis del Rec Comtal

Els vestigis del Rec Comtal 

Per  (Enric H. March)

 http://el-rec-comtal.blogspot.com

Per  (Enric H. March)

Al Clot de la Mel
 hi menà un camí
que sembla perdut
i sense padrí. [...]

Miquel Desclot, “Cançó del barri” [1]

Traçat i vestigis pels municipis del Pla de Barcelona:
Una guia del Rec Comtal 

El Rec Comtal o Sèquia Comtal (també anomenat Rec de Barcelona [2] i Regomir, deformació de Rec d’en Mir [3]) és, probablement, una de les infraestructures humanes de la ciutat de Barcelona que més petja ha deixat en l’imaginari barceloní. L’ús i la utilitat que històricament ha tingut en el desenvolupament industrial, agrícola i social dels municipis per on transcorria (Barcelona, però també Montcada i Reixac i les poblacions de Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals abans de ser annexionades per la capital [4]), ha deixat en la memòria de moltes generacions un record que abasta, fins i tot, a persones que no el van conèixer però que n’han sentit parlar tota la vida i l’han vist viu en la toponímia i en la nomenclatura dels carrers de la seva ciutat.

Durant l'època romana el subministrament d'aigua a Barcino es va fer a través de l'aqüeducte de Montcada. El suposat segon aqüeducte que venia del Collserola no va existir mai: les restes pertanyen a una segon ramal del de Montcada, que es bifurcava abans d'arribar a l'actula plaça Nova. A partir de l'Alta Edat Mitjana l'aqüeducte va caure en desús (va acabar perdent tota utilitat i es va anar degradant fins a desaparèixer) mentre es multiplicava el de les aigües freàtiques captades a través dels pous, fins que en època comtal es va decidir construir el Rec, entre el segle X i el XI.

L’aigua del Rec Comtal va ser destinada bàsicament a l’agricultura i a la indústria (indianes i molins) de Sant Andreu de Palomar, de Sant Martí de Provençals, de les hortes del Portal Nou, Sant Pere i els horts d'en Favà. No va ser fins el 1703 que el canal no va ser utilitzat com a subministrament d’aigua a la ciutat. Més tard, l’augment del consum va dur el baró de La Linde a reproveir el cabal del Rec obrint una nova mina a Montcada (dita mina vella), l’any 1778. La producció agrícola d’aquests territoris del Pla de Barcelona van ser comparable, fins principis del segle XX a la de l’horta de València. Els viatgers com el castellà Francisco de Zamora [5], el francès Alexandre de Laborde [6] o l’anglès Arthur Young [7] descriuen en els seus diaris i llibres de viatges els paisatges i els camps del Pla de Barcelona i la riquesa i exuberància de les hortes regades pel Rec Comtal. Però la industrialització i el boom urbanístic van acabar amb l’agricultura.

Les terres de cultiu de Can Canals (1915)

A part dels usos concrets que des del punt de vista econòmic ha tingut el rec, els ciutadans de cada població per on passava en gaudien com sempre s’ha gaudit de torrents, rius, estanys i del mar, ja sigui com a lloc d’esbarjo o com a lloc d’activitat no directament relacionats amb l’economia, com és el cas dels safareigs, que comportaven, també una bona part de temps dedicat a les relacions socials, a la socialització. A Sant Andreu, on el Rec no travessava el nucli urbà, amb l'excepció de la petita zona de vora l'església, s'hi anava a passejar i a pescar. Tant en aquesta població com en bona part del territori de Sant Martí, el Rec marcava els límits entre els petits nuclis de població i la zona agrícola. Les aigües no van regar mai la part de muntanya perquè seguia les corbes de nivell i la banda de ponent quedava més elevada que la de llevant. L'est era ocupat per masies i les terres de cultiu regades pel Rec. Terres molt riques perquè no hem d'oblidar que, per un costat, el tram final riu Besòs és un gran delta (la frontera que separa Sant Adrià de Besòs de Sant Andreu de Palomar havia estat un dels braços del delta.

Pont sobre el Rec al carrer Burriana de Sant Andreu.

Al costat Can Capó (anys 30)

 (Foto: Arxiu Pinyol)

Però si hi havia un lloc on l’activitat humana estava especialment relacionada amb el Rec era al barri del Clot. Al pas de l'aigua per la zona del carrer de la Sèquia Comtal, i per tot el territori circumdant, s’hi aplegaven molins, hortes, indústria, transports, habitatges, oci i, especialment, el mercat. En els altres municipis i barris (deixant de banda la Barcelona intramurs) el Rec participava, bàsicament, de l’activitat agrària i industrial perquè, en general, quedava apartat dels nuclis urbans. És per aquesta raó que la descripció del pas del Rec per aquest barri de Sant Martí de Provençals ocuparà un capítol sencer al final d’aquest apunt.

Aquesta activitat en el nucli del Clot feia que la presència del Rec fos constant, diària. El Rec era una referència ciutadana. La major part dels habitants del Clot no l'han arribar a veure mai però forma part dels seus records com si fos real. Conèixer els trams per on el Rec encara circula a l’aire lliure (Montcada i el barri de Vallbona) o descobrir-ne vestigis desperta emocions molt concretes, com si l'aigua i les restes arqueològiques posessin veu al record mut. És per aquesta raó que haver identificat un tram de la llera del Rec Comtal, que havia quedat ocult durant més de cinquanta anys entre uns edificis prop del mercat, provoca una emoció especial.

Aquest apunt vol ser una guia per resseguir aquest Rec desaparegut i recuperar la memòria recent i dels vestigis materials que es mantenen vius i que ens permetran imaginar-lo i seguir-lo des del seu naixement fins la seva mort, aturant-nos, sobretot, en el Clot i el tram identificat. Abans d’arribar-hi, però, convé situar-nos històricament, encara que sigui de manera breu.

El traçat del Rec Comtal: memòria recent i vestigis actuals

El Rec Comtal [8] és una conducció d'aigua procedent del riu Besòs, que neix d'una mina de Montcada i Reixac. Tradicionalment, el seu origen es remunta a finals del segle X quan el comte Mir o Miró I va encarregar la construcció o arranjament d'un conducte de 12 km de llargada per regar les zones agrícoles de Barcelona i del Pla. Aquesta atribució no està del tot documentada. És Carreras Candi, primer historiador que mostra interès pel Rec, qui relaciona les canalitzacions (no l’aqüeducte, que ja no estava sencer ni en funcionament) que arribaven a Barcelona fins les muralles de llevant amb el topònim Regomir (el del carrer de la Porta de Mar) i atribueix la construcció o la reforma al comte Miró (Rec d’en Mir o Miró). La documentació existent apunta que seria més raonable atribuir la reconstrucció a Ramon Berenguer I (1035-1076) [9].

Comparació dels traçats de l'aqüeducte

 romà i el Rec Comtal

 (Dibuix: Héctor Orengo)

Sigui com sigui, el Rec havia de seguir, durant bona part del seu recorregut inicial, l'aqüeducte romà -que, com hem vist, feia segles que havia quedat en desús-, com podem veure en la descripció que Pere Miquel Carbonell fa en un manuscrit inèdit del segle XVI, tot parlant d'un suposat verger del carrer Paradís, on hi ha les columnes del temple d'August, el qual es confonia amb una construcció d'aquest jardí (recentment s'ha sabut, curiosament, que al costat del temple hi va haver un castellum aquae):

 [...] regant dit verger un gran conduyt de aygua, lo qual, sobrealçat de terra ab arcs e voltes, venia del riu de Bétulo, que's diu Besòs fins al dit verger; les antigualles e fonament del qual se troben en molts lochs, especialment entre lo camí que va a Horta i l'altre que va a Sant Adrià, e en ciutat, en lo carrer apel·lat la volta de l'Eura e en l'altre apellat lo Malcuynat, e entre les torres sobre lo portal de la plassa Nova, que són hui de l'ardiaconat [...] [10].

Distribució d'aigües a la Barcino romana

Vestigis de l'aqüeducte en queden ben pocs, gairebé tots ells dins de Barcelona, com ja s'apunta a Aqüeducte romà de Montcada [11]. Del Rec tampoc en queden gaires. La conducció va regar conreus, va moure molins fariners i drapers (els de Sant Andreu, el Clot, Porta Nova, els de Sant Pere, els de Mar; tretze en total) i tingué diversos usos industrials fins ben entrat el segle XX. Al llarg d'aquest temps, al seu pas per Barcelona el Rec va anar perdent el seu aspecte visible a mesura que es van anar cobrint diversos trams: al 1799, per exemple, va ser soterrat al pas pel barri de la Ribera, a la zona del Born. Amb la construcció de l'Eixample i el seu progressiu desús, va acabar desapareixent de la superfície de la trama urbana.

Casals i molins del Rec Comtal l'any 1300.

Pere Ortí Gost. Renda i fiscalitat en una ciutat medieval: Barcelona, segles XII-XIV.

Barcelona: CSIC, 2000, p. 257.

Què en queda del Rec Comtal? Deixant de banda el traçat rural que continua a l’aire lliure, dins de Barcelona només en queden unes poques restes arqueològiques, noms de carrers i toponímia i... una identificació material en el Clot, que veurem al final d’aquest apunt, com s'ha dit anteriorment.

De Montcada a Sant Andreu de Palomar

El Reixegó 

(Foto: Francesc Ayats)

Sortint de l’avinguda de la Unitat a l’aire lliure, pel Reixegó [v. foto] (que és on es feia el repartiment d’aigua entre la comunitat de regants), el Rec travessava el terme de Montcada i Reixac seguint el riu Besòs. Després del Reixegó, el canal travessa una zona recuperada en forma de parc fluvial amb vegetació de ribera, el Parc de les Aigües [v. foto].

El Parc de les Aigües, a Montcada i Reixac (Foto: Francesc Ayats)

A l’avinguda de la Ribera hi ha la casa dels Pous de Montcada o Casa de les Aigües (1879), obra d'Antoni Rovira i Trias, una estació elevadora i de bombeig, restaurada i visitable.

Casa de les Aigües de Montcada

Ben a la vora hi ha un dels indrets més singulars i poc coneguts del recorregut del Rec Comtal: les llacunes. En el marge dret del riu Besòs i aigües avall de la Casa de les Aigües hi ha dues llacunes que s'alimenten de l'aigua del Rec. La qualitat d'aquesta aigua permet que les llacunes facin de refugi de la fauna aquàtica més exigent i que no tolera la qualitat de l'aigua del riu Besòs. La vegetació de les llacunes és similar a la vegetació del canal d'aigües baixes del riu [v. fotos].

Les llacunes del Rec Comtal 

(Fotos: AEN) 

Un cop abandonat el Reixegó i el parc, el Rec desapareix sota terra, i abans no el tornem a retrobar a l'aire lliure només en podem seguir la pista a través de la toponímia.

A l'altre costat del camp de futbol i l'escola El Viver i abans de la plaça de Nicaragua, ens trobem el carrer de la Font. A terra hi podem veure la tapa de la mina just en el punt on se separen, sota terra, les aigües del rec medieval de les aigües de la mina vella. Pujant cap amunt, a la cruïlla del carrer de la Mina, hi ha la Casa de Registre de la mina vella, on la nova canalització havia de dur l'aigua cap el Collserola per subministrar aigua de boca als barris alts de Barcelona.

Muntatge fotogràfic que ens permet situar

sobre la trama urbana actual la situació

del molí de Montcada
(Font: A.V. Can Sant Joan)

Continuant per la plaça de Nicaragua, el carrer Molí fa referència al vell molí que hi va haver a la cruïlla amb el carrer del Reixegó, que segueix enllà envoltant el turó de cases autoconstruïdes del barri de Can Sant Joan. Al costat del número dos s'obre un espai abandonat, tancat per una reixa, on hi va haver uns safareigs dels quals no en queda cap rastre.

Dones rentant la roba en els safareigs del Reixegó

Sortint del carrer del Reixegó, i en paral·lel a la via del tren i del Besòs, el Rec torna a sortir a l'aire lliure. El primer tros és prou ample i fons perquè la canalla s'hi banyi a l'estiu. Fins arribar al barri de Vallbona, a Barcelona, el Rec recórrer uns 250 m per una zona molt degradada, sense llum i que és camí de pas dels veïns tant de Vallbona com de Can Sant Joan. L'associació de veïns s'ha queixat diverses vegades (i nosaltres ens n'hem fet ressò) de la deixadesa i la brutícia que s'hi acumula. El març de 2013 es va procedir a la neteja, però cal fer una intervenció molt més important per dignificar no només el que el Rec representa com a patrimoni sinó com a espai public.

El Rec Comtal sortint a l'aire lliure a Can Sant Joan

Foto: Ricard Fernández Valentí

El Rec Comtal a l'aire lliure a Can Sant Joan,

entre Can Sant Joan i Vallbona

Foto: Ricard Fernández Valentí

Sant Andreu de Palomar
Vallbona i Trinitat Vella

Una reixa malmesa i abandonada fa de porta d'entrada a Barcelona. El Rec continua pel barri de Vallbona (que, de fet, administrativament pertany al districte de Nou Barris), de Barcelona. Aïllat de la resta de Barcelona per autopistes i vies de tren, Vallbona preserva el darrer tram descobert del Rec. Barri sense aigua ni llum durant molts anys des de mitjan segle XX, l'aigua del canal era utilitzada per a tot menester malgrat no estar en bones condicions.

Nens banyant-se en el Rec durant els anys 70, a Vallbona

Abans de vorejar el turó de la Trinitat, el Rec rega la zona agrícola de l’Horta de la Ponderosa (aquesta terra de cultiu és històrica i ja apareix en els primer mapes del Rec) i desemboca en el Besòs. El darrer tram de la sèquia va ser remodelat l’octubre de 1985 i va passar a formar part del Parc del Primer de Maig: el que havia estat una bona actuació d'enjardinament, amb camins i ponts, i amb flora i fauna (ànecs) restablerta, s'està degradant tant per la conducta incívica d'algunes persones com per la deixadesa del Districte i de l'Ajuntament.

Sortint del parc pel carrer Oristà, i en direcció de la Ponderosa, el Rec passa a ser soterrani per creuar sota la via del tren de Barcelona a Puigcerdà, i surt un altre cop a la llum a fregar de la part posterior de les cases del carrer de la Torre Vella i passa per sota del Pont de la Vaca, amb traces del segle XVIII amb intervencions posteriors, com la amb volta de mig punt de maons, però que probablement és d'origen medieval  [v. foto].

El Pont de la Vaca sobre el Rec Comtal, 

al barri de Vallbona 

 (Foto: Francesc Ayats)

Deixem el pont medieval, passem per sota de l'autopista i seguim el Rec que al marge esquerre rega la zona agrícola de la Ponderosa i al marge dret els horts informals construïts en l'estret espai que queda entre la canalització i la carretera de Ribes. Quan acaba el camí, sortim a una benzinera. En aquest punt, el Rec que hem vist fins ara gira a l'esquerra i se'n va a buscar el riu Besòs on desemboca.

El segle XIV, el cavaller Guillem d'Argentona va demanar permís al rei Alfons el Benigne per construir un molí a la quadra de Vallbona. A causa de les protestes dels altres usuaris de la Sèquia Comtal, el rei va acabar negant-li el permís per construir-lo. L'any 1330 Guillem va aprofitar una visita del rei per convèncer-lo de la viabilitat del seu projecte aconseguint amb això construir el molí que tant anhelava.

L'any 1966 encara es podia veure una mola volandera del molí, semisoterrada a la vora d'un canal de reg de l'horta de La Ponderosa, on hi havia hagut l'antiga estació de Renfe de Torre Baró, una masia fortificada reconstruïda per la família Pinós de l'alta noblesa, l'any 1797. L'última pica de reg que quedava de la sèquia estava a Vallbona, però fa pocs anys va ser enterrada per les obres de construcció del pont que actualment uneix Vallbona amb Torre Baró.

Pont de l'hort a Vallbona

Continuem caminant (sense evidència del Rec, la qual cosa no vol dir que sota terra l'aigua continuï fent camí, fins a la carretera de Ribes 103-111, on el Museu d’Història de Barcelona hi té la Casa de l'Aigua (1917) o Casa del Guarda [12], antiga estació elevadora i distribuïdora que serveix de museu i centre d’interpretació de l’ús contemporani del Rec i de l’abastament d’aigua a Barcelona [v. fotos]. Aquest conjunt arquitectònic, juntament amb una altra edificació amb dipòsit subterrani que està situada a l'altre costat de l'autopista, ja a la Trinitat Nova, són les úniques restes del gran conjunt hidràulic que l'Ajuntament de Barcelona va construir a principis del segle XX aprofitant que en aquest punt confluïen el rec medieval, l'aigua de la mina vella i la nova canalització o aqüeducte de Montcada, que anava a parar al repartidor de Jesús, construcció subterrània situada entre el passeig de Gràcia, Aragó, Pau Claris i Consell de Cent. Aquest aqüeducte subterrani va estar en funcionament arran de l'epidèmia de tifus de 1914 fins els anys 80.

La Casa de les Aigües 

(Fotos: Muhba)

Visible fins a principis dels anys 60, a partir d’aquest punt de la Trinitat Vella es perd el rastre del rec medieval i ja només en trobarem alguns vestigis. Darrere del turó de la Trinitat per on girava el Rec seguint l'actual carrer de Barcino, hi havia una roca anomenada La Foradada (un carrer en recorda el lloc aproximat), per on passava el tren i des d’on la canalla, fins la dècada de 1970, es llançava a l’aigua. D'aquell paisatge no en queda res, ni les cases ni les hortes que encara subsistien fins la creació del gran nus de comunicacions de les rondes, les autopistes i el Parc de la Trinitat.

El Rec passant per la Foradada de la Trinitat

Font: Agrupació Excursionista Muntanya

Nens banyant-se al Rec al seu pas per la Via Barcino amb 

el carrer Madriguera, on actualment hi ha les escales i un 

xiprer (1952 

. Fotografia donada per Mª Rosa Martínez 

González a l'Associació per a la recerca i la 

divulgació de la memòria de Trinitat Vella)

Cap el nucli antic de Sant Andreu

Sortint del turó sota l’actual Via Barcino, l'aigua anava en direcció cap a l’estació de Sant Andreu-Comtal (que du aquest nom pel Rec), travessant l'antic camí de Santa Coloma (avui passeig) seguint el carrer de Fernando Pessoa.

Reconstrucció hipotètica del paisatge de Sant Andreu

 de Palomar als segles XV-XVI 

(Arxiu Municipal 

del Districte de Sant Andreu, AMDSA)

Entre el números 6 i 16 de Fernando Pessoa, a tocar de l’antic molí de Sant Andreu (molí de la Torre Bell-lloc), l’últim a desaparèixer dels molins de Sant Andreu, l’any 2004 s’hi van descobrir restes del Rec i d’una conducció romana de més de cent metres [12a]. Al llarg de la intervenció es van poder localitzar les restes d’un camí empedrat, amb diversos nivells de circulació, l'origen del qual es podria situar en època baixmedieval, i el seu desús, en època moderna (segle XVIII). Paral·lel a aquest camí, va aparèixer un mur, a mode de barana, que el delimitava, fet de pedres irregulars i maons units amb morter de calç i sorra.

La troballa més espectacular, pel que fa a la importància històrica, és la descoberta d’un tram d’una gran canalització romana, que sembla correspondre a l’aqüeducte, que menava l’aigua del riu Besòs, des de la zona de Montcada, fins a la colònia romana. Es tracta d’una canal amb una llargada d’un centenar de metres, feta en opus caementicium, i l’espai intern de la canalització presenta un revestiment d’opus signinum [v. foto]. En algun sector també s’hi ha pogut documentar l’arrencament de la volta de coberta, feta així mateix d’opus caementicium. També cal destacar, en zones properes i a gran profunditat, la presència escadussera de materials d’època prehistòrica, amb una cronologia entre el bronze final i el ferro inicial.

Restes del Rec i de l'aqüeducte i la calçada romans,
carrer Fernando Pessoa 6-16
(Foto: Daniel Giner, 2004, Muhba)

Les restes [13] d’aquest molí medieval [v. fotos] estaven en molt mal estat, abandonades i en perill de desaparèixer, malgrat que el 22 de novembre de 1994 el conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Joan Guitart, va signar una declaració d'Espai de Protecció Arqueològica [14]. Però el dimecres 8 d'abril de 2015 es va presentar a l'Auditori de Can Fabra el projecte del Parc del Rec Comtal que es durà a terme en aquest recinte arqueològic situat en el carrer Fernando Pessoa de Sant Andreu de Palomar. L'acte va ser organitzat pel Centre d'Estudis Ignasi Iglésias i presentat pel seu vicepresident, Manuel Martín, un dels màxims especialistes en el Rec Comtal, i el projecte té el suport de la Fundació Agbar.

A més d’aquest, hi va haver altres molins a Sant Andreu que prenien les aigües del Rec Comtal: els Molins Reials, els de Vallbona o el de Finestrelles. D’altres més antics ho feien, segurament, amb aigües del Rec d’Estadella i de la Sèquia Madriguera.

Restes del molí de la Torre Bell-lloc, entre els carrers 

del Fernando Pessoa i Andana de l'Estació

  (Foto: Web STAP)

Plànol de la planta del molí de Sant Andreu  

(Arxiu Municipal 

del Districte de Sant Andreu, AMDSA)

El molí de Sant Andreu 
(La Ilustració Catalana, 1917. Gentilesa de Carmen Giménez)

El molí de Sant Andreu 

(Fulles històriques de Sant Andreu, Clapés, 1930)

El molí de Sant Andreu, els anys 40 

(Fons T. Fàbregas)

Just passat el molí, el Rec es trobava amb el camí de Santa Coloma (actual carrer de Palomar), on fins els anys 50 del segle XX hi va haver un pont que permetia creuar-lo (v. foto).

Restes del pont del camí de Santa Coloma sobre el Rec Comtal, l'any 1997
(Fons: X. de la Cruz)

Girava lleugerament cap a la dreta i seguint el traçat del que avui és el carrer Cinca (v. falta-foto), passava per darrere de l’església de Sant Andreu, situada davant de la plaça Orfila, passava sota el pont [v. foto] que salvava el rec, avui convertit en el carrer del Pont, que du a la plaça de l’Estació, que encara conserva l’aspecte d’una tranquil·la plaça de poble.

Entre l'estació del ferrocarril i el carrer de Sant Adrià hi ha un petit parc, que es troba mig abandonat, que recorda el pas del Rec Comtal amb un petit estany (v. falta-foto). El lloc passa tan desapercebut que ni tan sols figura en els plànols urbans. Caldrà veure quin serà el seu destí amb les obres de remodelació de l'estació de Sant Andreu pel pas de l'AVE.

Seguia pel tram de carrer Cinca que desemboca a la plaça de Ferran Riera, travessava la riera de Sant Andreu (avui carrer de Sant Adrià) i continuava per on avui passa el carrer Segre (v. foto), creuava el carrer dels Afores (actualment, el tram final de la rambla de l’Onze de Setembre), i vorejava el desnivell per on passa el tren i que ara és el carrer Josep Soldevila.

El Rec passant pel carrer Segre 

(Foto: Arxiu Josep Maria Huertas)

Abans de travessar la riera d’Horta i passar pel carrer de Ferran Turné, que antigament duia el nom de Sèquia Comtal [15], i on fins fa poc hi era reconeixible la vegetació de ribera, el setembre de 2011 es va destapar un tram cobert del Rec a Can Parellada, a tocar del carrer Pare Manyanet i al costat de restes de parets de fàbriques [v. foto].

El Rec Comtal destapat a Can Parellada, 
a Josep Soldevila amb Pare Manyanet (Foto: El Periódico,2011)

Travessada la riera d'Horta s'entra al barri de la Sagrera de l'antic municipi de Sant Martí, malgrat que ara en formi part del de Sant Andreu. El Rec continuava entre les vies del tren i el carrer de Provençals (actual Berenguer de Palou). En aquest punt l’antiga estació de mercaderies de la Sagrera, que va ser acabada el 1922, afectava el traçat del Rec. L’any 1918 es va arribar a un acord entre la Companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i la comunitat de regants per construir un distribuïdor d’aigües i uns sifons que superessin el pla de les vies i permetessin que les fibles continuessin subministrant aigua als camps de regadiu del costat de mar (recordem que, per l'orografia, el Rec no podia subministrar aigua cap els terreny de muntanya). Alguns d’aquests sifons encara són visibles en els terrenys a tocar de les vies del tren, abans de creuar el Pont del Treball [16], desaparegut el març de 2012.

A l’alçada del pont, girava cap a la dreta en direcció a la Meridiana. A la cantonada amb el carrer de la Sagrera hi havia fins l’any 2001 la Font del Gaig, del segle XIX, que ara està pendent de trobar-li una nova ubicació, i a la cruïlla amb el carrer de la Sagrera encara es conserva la torre d’aigües construïda el 1853.

Dues fotos de la Font del Gaig (1865), amb l'escut de Sant Martí

La Font del Gaig destruïda (2004)
Autora: Montserrat Bueno

Seguia el Rec per un tros de l’actual carrer de la Ciutat d’Elx (antic Camí de Bofarull), i entre aquest carrer i el de la Sagrera, a l'alçada del de Costa Rica, ha quedat al descobert un tram del Rec després d'enderrocar l'antiga fàbrica de la Inoxcrom. Correspon a una fase contemporània del canal, per bé que segueix el traçat original (v. fotos). Al final d'aquest carrer, creuava el d'Hondures travessant en diagonal l'indret actualment ocupat per la Nau Ivanow, cap a Felip II i Espronceda a l'alçada de Palència.

 

Canalització del Rec Comtal al seu pas per Ciutat d'Elx-Costa Rica-Sagrera 

(Fotos: Blog de fotosdebarcelona.com)

Continuava seguint el traçat de l’antic Camí de Bofarull, del qual encara se’n conserva un tram, ara com a carrer. Un estany a la plaça d’Islàndia recorda els temps en què el Rec passava per aquí, que és el mateix lloc on prenia contacte amb el torrent de la Guineu (en queda un breu tram que vol ser salvat pels veïns). Travessat el carrer de les Navas de Tolosa entrem a l'actual districte de Sant Martí. En aquest punt, seguint el traçat del carres de les Navas, fins el primers terç del segle XX hi havia un pont (v. foto).

El pont de l'actual carrer de les Navas de Tolosa (1915)

A "Un passeig nostàlgic pel Rec", de l'historiador Martí Pous i Serra (1910-1997), que va ser publicat l'any 1898 en el número 1 de la revista Finestrelles, l'autor de l'article narra els records del pas del Rec Comtal pel terme municipal de Sant Andreu de Palomar i ho il·lustra amb fotografies històriques. Es poden veure les fotos i llegir el text a la pàgina "Passeig nostàlgic per Sant Andreu".

Sant Martí de Provençals

Just després de Navas, abans de creuar la Meridiana, hi ha els passatges Malet (s'hi entra per Mallorca), Sagués i Pinyol (per Trinxant), construïts després que es cobrís aquest tram del Rec. I precisament el passatge Pinyol coincideix amb aquest traçat i en l'indret per on passava, per la qual cosa el podríem considerar un vestigi urbanístic del Rec.

A l’alçada del carrer Núria (que anava del carrer Rogent a la cruïlla amb el carrer Muntanya, fins a finals del segle XIX es va dir Aurora i avui és la continuació de Mallorca), ja en el barri del Clot, el Rec travessava la Meridiana, en direcció sud, i la seguia en paral·lel fins al carrer de Sant Sever, continuació d'Enamorats, del qual només en queda el carreró de l'Arc de Sant Sever, a l'actual carrer de València, entre Rogent i Sibelius. Antigament era un pas per a carruatges i l'arc, desaparegut, donava accés a una ermita, també desapareguda, i a uns horts regats per les aigües del Rec, dels quals encara en subsisteix una petita part amagada en els jardins de les casetes de l'interior. El pare de Jordi Marín, veïns del Clot, recorda el reguerot que seguia pel costat mar del carrer Enamorats, que ell sortejava cada dia anant a l'escola Ramon Llull, i que servia per regar aquests horts.

El Rec passava pel mig de l'actual plaça del Doctor Serrat, on hi va haver fins els anys 30 "un pontet que semblava de pessebre", com recorda Estanislau Torres a les seves memòries [16a]. Continuava pel carrer que ara du el nom de Bofarull, com el tram de l'altre costat de la Meridiana (Enamorats, Sant Sever i Bofarull havien format part d'un mateix camí, el dels Enamorats, que era una derivació del camí d'Horta, que menava cap a la Sagrera).

A la cantonada de Bofarull amb la plaça del Doctor Serrat hi ha una botiga de roba, Arxé. Dins hi ha un pou, que es pot visitar, per on hi circula encara l'aigua. Quan es van fer les últimes reformes del local, es va il·luminar el pou i es va posar una tapa de vidre perquè es pugui veure. En una de les parets de la botiga s'hi van descobrir uns safareigs d'obra, que van ser tapats, però que fan pensar que antigament s'hi realitzava alguna activitat relacionada amb l'aigua del Rec.

Molt a prop d’aquí on som, anant cap el Camp de l’Arpa, a la cruïlla de Provença amb Xifré i davant del Foment Martinenc, hi havia fins a finals del segle XX una edificació i un gran solar que servia de dipòsit de material de la Societat d’Aigües de Barcelona. Els veïns l’anomenàvem “les aigües” sense saber quin era l’origen d’aquest indret (ara és el pati d'una escola). Era el punt on acabava la galeria de ciment que duia l'aigua per l'aqüeducte de Montcada (1826) pel carrer Fresser i es ramificava en canonades de ferro per l'Eixample, com veurem més endavant.

Captació d'aigües de Barcelona

A l'alçada de l’església de Sant Martí del Clot, des de Sibelius, el Rec tornava a travessar la Meridiana i per darrere de l'absis de l'església anava a buscar perpendicularment, passant pel pont del carrer Aragó i el molí, el carrer de la Sèquia Comtal, com es pot observar a la foto, on es veu la placeta instal·lada en l'espai de pas de la Sèquia.

Entre Sibelius i el molí hi va haver la bassa del molí de Dalt ocupant, segurament, el pas de l'actual Meridiana. Seria aquí on les aigües del Rec Comtal van ser desviades l’any 1703 construint una fibla [17] i fent-les travessar pels terrenys que després serien de l'Eixample i proveïa d'aigua Barcelona a partir de la font de Canaletes, fins l'any 1826. En la documentació del Consell de Cant hi consta que per fer les obres es van aprofitar uns "vestigis vells per los quals ja en temps passat venia la aigua a esta ciutat". No sabem si els obrers van intuir que es tractaven de restes de l'aqüeducte romà, però sí que van fer constar la seva admiració per la qualitat de l'obra i el propòsit d'aprofitar-la si s'ajustava al traçat del nou conducte [17a].

Durant la resta de les obres d'aquesta nova conducció, consta que es van aprofitar més fragments excel·lentment conservats de l'aqüeducte romà. Prop del camí d'Horta, per exemple, "se trobà y descobrí una mina antígua, per ahont se conduhia aygua, feta y cuberta ab volta, tot de pedra y cals, de llargària 230 canas, poch més o menos [uns 360 metres], de alsada la mida bastant per passar-hi dreta una persona, y de amplària tres palms" [17a].

Inicialment, aquesta aigua havia de servir per regar els arbres de la Rambla, que no era encara un carrer urbanitzat perquè el projecte i la construcció hauria d’esperar a la segona meitat del segle XVIII. La Rambla era quatre fileres d’àlbers que es van plantar els anys 1700, 1701 i 1702 a instàncies del Consell de Cent. La seva intenció era començar a convertir la Rambla, que fins llavors havia estat una llarga esplanada ocupada per les parades del mercat de la Boqueria (després de deixar de ser una riera), en un passeig ciutadà flanquejat per les noves cases que també es van començar a construir a partir de 1702 contra la muralla, encara intacta, i a l’altre costat de la Rambla. La conducció arribava a la Rambla des de l'aljub de la torre de Sant Sever, per distribuir-la a les fonts de Canaletes i Potaferrissa, però també va acabar subministrant aigua al Raval (convents, la caserna del Estudis i de les Drassanes, i Hospital de la Santa Creu).

Les Torres de Canaletes (o Portal de Sant Sever), mig-enrunades

Aquarel·la de Francesc Rovirosa, 1855

L’any 1826 la fibla del Clot va ser substituïda per una presa directa des de les mines de Montcada. Un aqüeducte subterrani es dirigia pel subsòl cap el repartidor de Jesús (a l’illa dels actuals carrers d’Aragó, passeig de Gràcia, Consell de Cent, Pau Claris, prop d'on hi ha la Torre de les Aigües que a l’estiu es fa servir de platja urbana per als nens), per abastir d’aigua la mateixa font de Canaletes i d’altres fonts de la ciutat [18], per una conducció que baixava entre el passeig de Gràcia i Pau Claris. A banda de la de Canaletes, les aigües de Montcada abastaven les fonts públiques de la plaça del Padró, plaça de Sant Pere i la del carrer Nou de la Rambla. 

Tornant al Clot, al carrer de la Sèquia Comtal du cap el mercat i havia estat el lloc on confluïa el Rec amb la riera del Bogatell, que coincideix amb l’actual carrer de Rogent. Continuava aproximadament paral·lel a la Meridiana i travessava el carrer Joan I pel costat esquerre del número 8 es dirigia cap a la plaça de les Glòries, deixant a l'esquerra la Farinera del Clot (Harinera de San Jaime S. A., propietat d’Andreu Gallarda i Campanyà, fundada l’any 1892), avui convertit en centre cívic. El Clot era terra de molins, com es veurà més endavant.

La placeta per on passava el Rec, a la Sèquia Comtal
(Foto: Alexandra Hernández Lorés)

Tota aquesta zona de pas, entre la plaça del Canonge Rodó, on hi ha l’església, i la Farinera, es veurà després amb més detall (veieu "La Sèquia Comtal i El Clot") perquè és l’indret del recorregut del Rec tradicionalment més habitat, és el centre neuràlgic del Clot i on s’ha desenvolupat bona part de la vida del barri. És aquí on s'ha identificat un tram visible de la llera de la Sèquia, un passeig arbrat que el resseguia i que havia quedat amagat entre les fileres de cases que van del carrer de la Sèquia Comtal fins Joan I, i entre la Meridiana i el carrer del Clot [v. foto]. En el pati del número 41 del carrer del Clot, que dóna a la llera del Rec, la llibreria Pebre negre ha obert un espai cultural de trobada on en breu hi haurà un petit centre d'interpretació del pas del Rec Comtal pel centre del barri: plànols, fotografies i textos literaris ens recordaran el caràcter vital i ciutadà que l'aigua va tenir en el Clot.

La llera del Rec, entre la Meridiana i el carrer del Clot
(Foto: Alexandra Hernández Lorés)

Al final del carrer del Clot, abans d'arribar a la Farinera (al costat de la benzinera encara es conserva un minúscul tros de camí rural, probablement de l’antic camí de la Verneda), el Rec tornava a travessar la Meridiana i, al costat de muntanya, continuava entre Consell de Cent i els terrenys dels Encants Nous (on encara es pot endevinar el pas seguint la disposició de les construccions i on el traçat era visible a principis dels 60 entre els carrers de Cartagena i de Castillejos). Amb uns reguerots, el Rec alimentava els horts urbans, que van subsistir fins la darrera reforma de la plaça (1987-2003), a la banda de mar, i un estany que encara es podia veure, durant la primera meitat del segle XX, en la zona central de la plaça de les Glòries [19].

La farinera del Clot (el carrer del Clot i el Rec passaven per darrere)

Una surgència del Rec Comtal a la Gran Via prop de la plaça de
les Glòries, convertida en rentador públic 

(Autor: Frederic Ballell, 1917)

Després d’abandonar l’immens descampat que era la plaça de les Glòries i el Camp del Sidral, el Rec anava en direcció Llobregat seguint, aproximadament, per sota del carrer de la Diputació i girava cap a mar pel carrer de la Marina, passant per l’illa on actualment hi ha la plaça de toros de La Monumental. Quan es va construir la primera plaça, que va quedar enllestida l’any 1914 amb el nom Sport, el Rec es va haver de desviar.

El Rec al carrer Marina sota la Gran Via durant la 

transformació de l'Sport en la La Monumental (1914-16)

La Monumental (1929). Darrere de la plaça es 

pot veure el traçat en diagonal del Rec (ICC)

Des de Marina anava a buscar el camí de la carretera de Ribes, dins del barri del Fort Pienc, per sobre del carrer Casp. Després de deixar a l’esquerra el turó on a principis del segle XVIII Felip V hi va fer construir el Fort Pius (Ausiàs March - Marina), passava sota el pont de les Bigues [v. litografia]. Aquest pont permetia travessar la canalització d'aigua quan es creuava amb la carretera d’Horta. El pont estava exactament enmig de l'actual carrer Sicília, entre Gran Via i Casp; de la carretera d'Horta en queda un petit vestigi d’uns vint metres de llargada (Alí Bei – Roger de Flor).

Vista general de Barcelona desde el puente de las Vigas 

camino de Horta / dibujado del natural y lit. por F.X. Parcerisa. 

Institut Cartogràfic de Catalunya [1800]

Els afores de Barcelona. Del Portal Nou al Baluard de Llevant

En aquest punt s’abandonava el terme de Sant Martí de Provençals, i en aquests paratges el Rec transitava enmig de camps [v. gravat]; el baró de Maldà ho descriu en els seus diaris com “molt deliciós tot aquell terreno per ses hortes” [20]. Però a la cruïlla dels carrers de Roger de Flor amb Ausiàs March el Rec es convertia, a finals del XIX, en una galeria coberta que baixava cap a la confluència de Roger de Flor amb l’avinguda de Vilanova, on es trobaven el Rec, la carretera de Ribes i la riera d'en Malla. Aquesta riera baixava des de Vallcarca, fent frontera natural entre Gràcia i Sant Gervasi, feia l'últim tram de la Rambla Catalunya, i des de Casp s'acabava convertint en el Bogatell.

El Camí d'Horta,enmig de camps i hortes. El Rec passava a la dreta del 

camí. A l'esquerra hi ha un mas amb unes dones fent bogada un safareig 

públic. En el turó del centre de la imatge hi ha el Fort Pius. Al fons a 

l'esquerra, la Ciutadella militar. El campanar que es veu en primer terme, 

dins Barcelona, és la Torre dels Ocells del monestir de Sant Pere de les 

Puel·les. Al fons de tot, la muntanya de Montjuïc. 

Gravat del segle XVIII, fragment (Muhba)

En el tram següent el Rec baixava en paral·lel entre Roger de Flor i passeig de Sant Joan, just pel mig de l'illa entre Ausiàs March i Alí Bei. En aquest carrer, ara encara es pot intuir el recorregut en l'espai que ocupa el pàrquing Alí Bey, en el número 41. A l'illa que formen l'avinguda Vilanova, Roger de Flor, Alí Bei i el passeig de Sant Joan, l’any 2009 s’hi van descobrir restes del tram subterrani del Rec i d'un pont de l'any 1775 en direcció cap a la Porta Nova, durant les obres de reforma de l’estació de metro i de tren de l’Arc de Triomf.

El tram del Rec i el pont (1775) descoberts a prop de l'Arc de Triomf
Foto: Carme Subiranas

Explica Amades [21] que a l’indret on comença la carretera de Ribes, a prop dels els terrenys on avui hi ha l’Estació del Nord (estació d’autobusos que antigament va ser de ferrocarrils), les aigües del Rec Comtal movien els Molins Reials de Barcelona. Aquests molins fariners eren utilitzats exclusivament pels flequers i els forners, mentre que els molins que ens trobarem dins de les muralles els feien servir els ciutadans. I així és, com podem veure en el plànol següent. En aquest indret on ara hi ha l'estació d'Arc de Triomf s'ajuntaven la riera d'en Malla, el camí del Pont de les Bigues (que duia a Horta), el camí del Clot o de Ribes i el Rec Comtal, que movia els cinc molins reials: el del Comendador, el del Cordellar, el de la Pólvora, el Dormidor i el petit de la Pòlvora, situats entre els actual carrers de passeig de Sant Joan, avinguda de Vilanova, Roger de Flor i Ausiàs March.

Molins Reials (1778) 

. Font: Archivo General de Simancas, MPD 18,086

En aquest mateix lloc, a prop de l’estació, aproximadament darrere d'on ara hi ha l'escola Pere Vila, hi va haver el monestir de Santa Eulàlia del Camp, institució que no sempre va estar ocupada pels monjos degut a la insalubritat del terreny, envoltat de llacunes. El 1423, després d'anys d'abandonament, va ser ocupat per les monges dominiques de Montsió i el monestir va prendre aquest nom. El tram del Rec que passava a tocar del monestir era conegut amb el nom de Rec de Santa Eulàlia [22].

Ja som a les portes de la Barcelona medieval, concretament en el Portal Nou. Entre la carretera de Ribes i l’entrada a la ciutat hi havia una vall que baixava per l’actual passeig de Lluís Companys i que passava arran dels glacis de la Ciutadella. Els terrenys propers van ser aprofitats per instal·lar-hi hortes, que eren regades pel Rec Comtal. Abans que es tanqués el recinte de muralles pel barri de Sant Pere, a finals del segle XIII, el Rec i les hortes quedaven fora muralles i arribaven fins a les Basses de Sant Pere i el Pou de la Figuera, com es veurà més endavant. Van subsistir fins a principis del XIX [v. gravat].

Casa d'un hortolà a la vora del Rec, fora del Portal Nou, 

de Lluís Rigalt

 (2a meitat s. XIX. Arxiu Històric de Barcelona)

Entre el Rec Comtal i el Bogatell (que durant l'Edat Mitjana va ser una immensa llacuna que s'alimentava de la riera d'en Malla [v. els mapes medievals], a prop de l’esmentat monestir de Santa Eulàlia del Camp, hi ha identificades dues llacunes que van persistir fins al segle XIX, fins que es van dessecar: Llantana i Llavinera [24]. La procedència d’aquestes llacunes no és prou clara, però la seva presència no és estranya si tenim en compte que els terrenys de Sant Martí de Provençals tocant a mar eren pantanosos. No es pot afirmar ni descartar que el Rec alimentés la Llavinera, que era la més propera a l’actual Arc de Triomf, tot i que alguns autors també la situen en algun indret proper a Santa Maria del Mar, on hi havia de desembocar el torrent Pregon o de Merdançar (riera de Sant Joan) [v. plànols medievals].

Abans d'entrar a Ciutat Vella pel barri de Sant Pere, el Rec travessava l'actual esplanada de l'Arc de Triomf perpendicular al passeig de Sant Joan seguint l'avinguda de Vilanova. Els anys 1989 i 1990, durant les obres per instal·lar els nous col·lectors que venien d'aquesta avinguda i el que baixava pel passeig, es van haver d'anular els passadissos que comunicaven les boques d'accés del carrer Trafalgar i ronda de Sant Pere amb l'estació. L'excavació va permetre comprovar que part del passadís de la boca de Trafalgar havia estat construït aprofitant la canalització del Rec.

Molí del Portal Nou.

 Joaquín Mosterín (princ. s. XIX). AHCB

Barcelona intramurs
Sant Pere

Val a dir que, des del segle X fins que es van tancar les muralles per l'actual barri de Sant Pere (finals s. XIII; veure els plànols medievals), el Rec circulava a camp obert entre hortes i no seguint el entramat urbà actual, com es pot veure en el dibuix de Lluís Rigalt i el gravat de Mosterín. Tot i que és una obvietat, sovint no ens fem la idea que són els carrers i les cases que s'adapten als accident del terreny o a les infraestructures anteriors, com és el cas del Rec. Posarem, doncs, imaginació com ho hem fet amb els camps del camí d'Horta, però seguirem la descripció del recorregut a través dels carrers de la ciutat tal i com ens la trobem avui.

A l'alçada del Portal Nou, pel costat de muntanya, el Rec i l’aqüeducte romà s’ajuntaven per tornar a divergir a l’interior de la ciutat. En aquest indret, les obres de connexió d'un col·lector sota Lluís Companys amb el carrer Trafalgar, realitzades durant els mesos de juliol i agost de 2013, van descobrir restes dels segles XIV i XVII d'un pont sobre el Rec Comtal i del baluard del Portal Nou.

El pont descobert just a la cruïlla del carrer Trafalgar amb Lluís

Companys 

(Font: Institut de Cultura de Barcelona)

En el plànol adjunt podem veure el Rec Comtal (esquerre), el camí d'Horta (al mig) i la carretera de Ribes (dreta) confluint davant del baluard del Portal Nou, per on la conducció d'aigua entrava a la ciutat, lloc aproximat on ha estat trobat el pont.

Fragment del plànol de Moulinier (1806). 

A la dreta del monestir de Sant Pere (69)
es poden veure les restes de l'aqüeducte. I a dalt a la dreta, el camí d'Horta i
el Rec entrant pel Portal Nou (ICC, RM.19425)

L’aqüeducte seguia recte, entre l’actual carrer Trafalgar i el monestir de Sant Pere de les Puel·les, per sobre del carrer Alt de Sant Pere, per dirigir-se cap a la plaça Nova. Fins a principis del segle XIX, en aquest punt de divergència hi va haver unes restes de l’aqüeducte, per sota del carrer de Trafalgar, seguint el traçat de l'actual passatge de Sant Benet, com es pot observar en el plànol [25]).

El Rec entrant al carrer Rec Comtal, en el solar d'un antic 

economat militar (gener 2014)

(Foto: Esperança)

Les aigües del Rec van passar dins la ciutat seguint un camí semblant al de l'aqüeducte: entrava per on ara acaba el carrer Trafalgar i anava a buscar l'actual carrer Rec Comtal per darrere del solar on hi va haver l'economat que en deien "els militars". Abans, però, un ramal es dirigia en paral·lel a l'actual carrer Trafalgar per regar les hortes de Sant Pere de les Puel·les i els horts d'en Favà, del convent de Sant Francesc de Paula i del convent de Jonqueres, i d'altres que hi hagué per allà.

Distribució i canalització de les aigües del Rec Comtal per regar els horts propers

a la Porta de Jonqueres, com el d'en Favà, venint de Sant Pere de les Puel·les (1750).

Font: Archivo General de Simancas, MPD 08,118

Per la seva banda, el Rec davallava camí del mar deixant al seu pas una nombrosa toponímia que permet seguir amb facilitat el seu recorregut. El primer tram ja dins de la Barcelona emmurallada és el carrer del Rec Comtal, en el barri de Sant Pere, que va començar a créixer com a raval durant el segle IX al voltant de l’església i convent de Sant Pere de les Puel·les, i que no entrarà a formar part del segon recinte emmurallat fins al segle XIII. A l’entorn d’aquest carrer s’hi van establir a l’Edat Mitjana tintoreries, raó per la qual el carrer també va ser conegut com a carrer dels Tints [26].

L'entrada del Rec a Barcelona es distingeix per la disposició de les cases

(Font: Google)

Al principi del carrer del Rec Comtal, en el número 20 (la numeració comença a Ciutat Vella a la Rambla), hi havia el Teatro del Triunfo, inaugurat el 30 de juliol de 1908, quan el Rec ja era una canalització coberta, en un indret on després d'enderrocar les muralles hi va quedar una gran esplanada. Aquest teatre, projectat per l'arquitecte Manuel Joaquim Raspall, va ser també cinema (les primeres projeccions són de setembre del mateix 1908) fins que va tancar el gener de 1973. El magnífic edifici, d'estil barraca, va acabar abandonat i molt deteriorat, i va ser enderrocat (actualment hi ha pisos de protecció oficial i dependències d'un CAP).

Teatro del Triunfo, l'any 1909 (foto: Barcelofília)

Fins on el Rec confluïa amb el carrer de Sant Pere més Baix, sota la plaça de Sant Pere, havia estat zona d’hortes, i és aquí on hi va haver el pou de Sant Gem on, segons Alexandre Cirici [27], “durant el segle XIX encara s’hi venien anissos i esponjats, xarops i caramels”. Recordant aquests passat agrícola, a l’edifici de l'any 1781, que fa cantonada a Sant Pere més Baix 94 amb el carrer de les Basses de Sant Pere, uns esgrafiats tenen com a personatge central una Pomona, la deessa de les hortes i els jardins [v. foto]. Si se’ns fa difícil imaginar-nos aquesta zona urbana com un camp d’hortes, la vista que des d’aquí es tenia de la plaça de Sant Pere encara era més curiosa. Abans de la desamortització de 1836 les places que ara hi ha davant de les antigues esglésies de la ciutat eren cementiris. En el cas del de Sant Pere, era col·locat dalt d’una petita elevació on s’accedia per uns graons. Tot plegat, cementiri i església (i l'antic monestir, que no va ser exclaustrat fins 1835 i traslladat a Sarrià), estaven sobre el turó del Cogoll, que formava part del graó barceloní, i que encara es pot intuir veien el pendent des de Sant Pere més Baix.

La Pomona de Sant Pere més Baix 94

Deixant els horts, el Rec girava a mà esquerra per sota del carrer de la Sèquia i entrava a les Basses de Sant Pere, que s’alimentaven de l’aigua del Rec i, en forma de salt, servien per moure els molins fariners i de la indústria tèxtil típica d'aquest barri. En el carrer de la Sèquia els graons d'entrada a les cases tenen una alçada notable, vestigi de quan hi passava el Rec. En el número 2 hi va haver uns safareigs públics, ara desapareguts. A la planta baixa, entrant per la porta de la cantonada amb les Basses, unes obres de condicionament van descobrir un tros del mur de contenció de la canalització del Rec; i a la part central de l'habitacle hi ha un forat que permet baixar fins una mena de cripta amb volta, que no s'ha determinat quin era el seu servei. La prospecció va indicar, però, que hi ha aigües freàtiques en el subsòl. En la reforma de la plaça, sobre l'escalinata, es va conservar part del mur de les basses del Rec, que ara fa de barana.

Tot i que n'hi va haver més, Amades [28] situa a l'espai entre les Basses i el Portal Nou dos molins: el molí de l’Abadessa (a la casa d'un safareig que donava al carrer de la Sèquia, avui desaparegut) i el molí d’en Malla (davant del carrer d’En Cortines, entre les Basses i la muralla). La història del molí de l'Andreu Malla la podeu seguir en els Apunts del Rec Comtal, on s'ha inclòs un vídeo del programa Històries de Catalunya de TVC.

L’any 1823 la canalització de les Basses va ser coberta, els terrenys es van vendre i es va autoritzar la construcció d’edificis. Els molins van ser enderrocats l’any 1869 i es va obrir un carrer (el de les Basses de Sant Pere) entre la plaça de Sant Agustí Vell i la plaça dels Ferradors, que és el nom amb què es coneixia la plaça de Sant Pere, on hi havia establiments de ferrar.

En un lloc no precisat de les Basses de Sant Pere hi va haver un cinema, que deuria funcionar de forma ocasional a principis del segle XX. Joan Munsó, en Els cinemes de Barcelona, no el recull. Palmira González, en Els anys daurats del cinema clàssic a Barcelona (1906-1923), l'anomena Salón Montserrat. Luisa Suárez, en El cinema i la constitució d'un públic popular a Barcelona. El cas del Paral·lel, dóna com a nom Moderno, en el número 3 (cantonada amb l'actual plaça Marquilles), i anota el mes d'abril, amb un interrogant, com a data d'una projecció [28a].

A continuació de les basses el Rec girava a mà dreta i travessava la plaça de Sant Agustí Vell pel costat de mar, que havia rebut el nom de plaça del Pont d’En Campderà [29] pel pont que travessava la sèquia. En aquest mateix punt, a l'extrem oposat del carrer del Portal Nou, amb els porxos que encara es conserven [v. dibuix], a la pared de l'edifici nou que separa els carrers de Carders i Tantarantana hi havia abans de la darrera reforma de finals del 90 una font gòtica mural, avui desapareguda misteriosament i substituïda per una de vulgar.

Porxos de la plaça de Sant Agustí Vell. Dibuix del segle XIX

A mà dreta de la plaça quedaven els carrers del Pou de la Figuera i de la Figuereta, que deixen memòria dels molts pous que va tenir la ciutat. En el número 2 del carrer Serra Xic, però amb entrada per la façana que dóna a la plaça, hi va haver uns banys públics que van funcionar fins més enllà de mitjans segle XX; però no en queda cap rastre perquè l'edifici va ser remodelat durant la reforma integral del barri, a finals de mateix segle. A d'altres indrets del barri i va haver diversos safareigs públics, com el del número 4 de Tantarantana [v. foto], ara convertit en pàrquing, amb entrada també per Allada-Vermell, desapareguts l'any 1994 quan van ser enderrocats els edificis centrals, per obrir-hi la plaça actual.

 Els safareigs de Tantarantana 4, eliminats per
fer-hi un pàrquing particular

 (1980)

Passat el pont, el Rec baixava pel carrer Tantarantana, que aleshores se l’anomenava de la Vora del Rec [30], i que també havia tingut els noms de Blanqueria, Major de la Blanqueria o Blanqueria Major [31], fent referència a les indústries de blanquejar teixits que aprofitaven les aigües del Rec.

En el plànol següent, de 1725, es veu el Rec al seu pas pel carrer de Tantarantana a tocar del convent de Sant Agustí. Al final d'aquest carrer continua per l'actual carrer del Rec, un cop feta la desviació pertinent després d'enderrocar les cases de la Ribera per construir la Ciutadella militar (v. més endavant).

El pas del Rec Comtal pel convent de Sant Agustí, carrer 

Tantaranta i del Rec, un cop desviat en enderrocar part de la Ribera (1725)