Passeig de l'Esplanada (1802-1870's)

Passeig de l'Esplanada 

(1802-1870's)

FONT DE LA NEREIDA. Passeig de l'Esplanada (1802-1870's)

 

*1870's.- La Font de la Nereida al centre del Passeig de l'Esplanada. Al fons es pot veure també la Font d'Hèrcules que tancava el jardí per la part nord. 

 

Un dels brolladors que ornamentaven el recorregut del Passeig de l'Esplanada era el de la Font de la Nereida. Juntament amb la font del Tritó era situada en la part central del jardí. No s'ha pogut esbrinar qui fou l'autor d'aquesta escultura de finals del segle XVIII instal·lada en aquest indret en inaugurar-se el passeig l'any 1802.

Representava la imatge de la nimfa nua i enfilada sobre un dofí amb un dels seus braços subjectant-se el cap entre un brollador que projectava l'aigua verticalment. L'estàtua era situada al centre d'una bassa circular plena d'aigua i protegida per una tanca metàl·lica.

Les Nereides segons la mitologia grega eren filles de Nereu, el déu del Mar, i de Doris filla d'Oceà i per això eren considerades nimfes del mar.

Aquesta font va desaparèixer a finals dels anys 1870's quan es va reurbanitzar la zona dels voltants del Born aprofitant l'enderrocament de l'antiga Ciutadella.

 

*1850.- Litografia de la ciutat de Barcelona a vol d'ocell. El cercle groc coincideix amb l'emplaçament de la Font de la Nereida. 

(Font:  Arxiu Històric de la Ciutat. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la.)

 

PASSEIG DE L'ESPLANADA o PRIMER PASSEIG DE SANT JOAN (1802-1880)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ, LLUÍS FELISART i RAMON VILALTA

1806.- Emplaçament del jardí de l'Esplanada (rectangle vermell) entre el barri de la Ribera i la fortificació de la Ciutadella. 

(Font: Plànol de Barcelona de Moulinier. Institut Cartogràfic de Catalunya)

Després de les Rambles aquest va ser el primer gran passeig arbrat que va tenir Barcelona. Començava al passeig de la Duana (actual avinguda del Marquès de l'Argentera) on hi havia el Jardí del General, continuava pels terrenys on després s'aixecaria el mercat del Born i resseguia un curs paral·lel al de l'actual carrer del Comerç fins a morir prop de l'actual placeta del Comerç, davant del baluard del Portal Nou.

Aquest passeig fou batejat oficialment com a Passeig de Sant Joan, si bé era conegut popularment com el passeig o jardí de l'Esplanada, en referència al gran espai buit que havien deixat els enderrocs que es varen executar per construir la Ciutadella després de la caiguda de la ciutat de 1714.

El passeig va ser projectat per Agustín de Lancaster y Araciel, capità general de Catalunya a finals del segle XVIII. Les obres van durar entre 1796 i 1802. L'estructura del passeig era formada per diverses fileres d'arbres a cada banda, un camí central amb quatre fonts brolladors aixecades sobre basses d'aigua circulars i situades de forma més o menys equidistant amb una separació aproximada de dos-cents metres entre elles. D'aquestes fonts avui només se'n conserva una: la Font d'Hèrcules que des de l'any 1928 es troba emplaçada a l'encreuament del passeig de Sant Joan amb el carrer Còrsega.

*1855.- Detall del passeig de l'Esplanada amb el Jardi del General a l'extrem sud i les quatre fonts monumentals al llarg del seu recorregut.

 (Font: Plànol de Sala editor. Sistema Acklin.  Institut Cartogràfic de Catalunya) 

Dues imatges de la Font d'Hèrcules, que era emplaçada a l'extrem nord del passeig. La superior correspon a una fotografia de J.E. Puig (1880) captada quan s'estaven fent les obres de reurbanització de la zona que van comportar la desaparició del passeig de l'Esplanada. La inferior a un gravat de l'època publicat a La Ilustración.

La primera font pel cantó de mar era la de la nimfa Aretusa, que coincidia amb l'extrem sud del passeig. A continuació en direcció nord hi havia la font del Tritó, la figura del qual apareixia domant un cavall de mar, tot seguit la Font de la Nereida cavalcant sobre un dofí,  i finalment l'esmentada Font d'Hèrcules. 

L'espai central disposava també de bancs i quedava delimitat i protegit per tanques i baranes dels dos camins laterals reservats per a la circulació de carruatges i bestiar.

La construcció del Mercat del Born, l'enderrocament de la Ciutadella i tota l'operació urbanística vinculada a la celebració de l'Exposició Universal de 1888 suposarien el final definitiu del passeig de l'Esplanada. Com ja s'ha dit, únicament la Font d'Hèrcules va romandre molt a prop del seu lloc original amb alguna modificació en la seva base, quedant emplaçada al jardí del nou Palau de Belles Arts, que es va construir per l'Exposició on actualment hi ha l'edifici dels jutjats.

*1888.- Amb la desaparició del Passeig de l'Esplanada la Font d'Hèrcules va ser ressituada molt a prop. Va quedar dins el recinte del nou Palau de Belles Arts i va perdre la part inferior del seu basament original. Al fons es veuen els edificis del carrer Comerç entre els arbres es pot distingir la silueta de l'Arc de Triomf. (Foto: Ballell)

Diorama del Passeig de L'Esplanada fet per Josep Mestres i Cabanes (1898-1990) i restaurat per encàrrec del Museu d'Història de Barcelona.

Més informació del diorama en aquest enllaç: http://www.raco.cat/index.php/EstudiMoble/article/download/255960/342909.

*1834.- Descripció que feia del Jardí de l'Esplanada el Diccionario Geográfico Universal.

Gravat que detalla els quatre trams que integraven el passeig de l'Esplanada amb les quatre fonts brollador monumentals. De dalt a abaix les fonts d'Hèrcules, Nereida, Tritó i Aretusa. (Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona)

 *1882.- La revista La Ilustración demanava que la Font d'Hèrcules, l'última supervivent de l'antic Passeig de l'Esplanada, no desaparegués. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

 

  Primer jardí públic de Barcelona

A partir de la visita a l’exposició Indianes. Els orígens de la Barcelona industrial, 1736-1847 del MUHBA, Museu d’Història de Barcelona,on s’exhibeix un mocador de finals s. XVIII representant el Passeig Nou de l’Esplanada he trobat una bona excusa per parlar, ni que sigui una pinzellada, sobre aquest jardí amb el que comença, des del punt de vista de la jardineria, el segle XIX a la ciutat de Barcelona.MUHBA. Mocador de cotó estampat amb motlle de bac. Barcelona, final s. XVIII principis del XIX. El Passeig Nou de l’Esplanada es va a construir entre 1796 i 1799 i es va finalitzar el 1802.

En l’exposició, el mocador de cotó amb del Passeig Nou de l’Esplanada ens permet recordar que “la Barcelona industrial va estar estretament lligada, en els seus inicis, a aquestes teles de cotó estampades que, pels seus orígens asiàtics, van ser conegudes amb el nom d’indianes. El desenvolupament d’una important manufactura d’indianes va convertir la capital catalana en una de les principals ciutats manufactureres d’Europa a finals del segle XVIII. Aquesta manufactura fou capaç de generar les condicions econòmiques, tecnològiques i institucionals que van fer possible, durant la primera meitat del segle XIX, l’aparició de la indústria moderna” i va facilitar les condicions necessàries per impulsar la creació d’una nova ciutat moderna fora de les muralles.
La Barcelona anterior a l’enderroc de les muralles havia iniciat de manera puntual algunes transformacions urbanes consistents en l’obertura de noves places i traces de carrers a través de les antigues trames medievals i ocupant solars d’antics convents d’ordres religioses. Els primers parcs concebuts com espais d’ús públic es van haver de crear fora muralles. Aquest és el cas del Passeig de l’Esplanada i del Jardí del General a inicis del segle XIX, i poc mes tard el Jardí del Tívoli o els Camps Elisis a l’entorn del passeig de Gràcia, entre altres. A l’interior de les muralles persistia però, una llarga tradició jardinera en els horts i jardins anomenats de recreo que, amb una rica activitat social, perduraven reclosos en les propietats de les persones benestants de la ciutat.
El Pg. de l’Esplanada és una de les intervencions urbanístiques promogudes pel Capità General de Catalunya Agustín de Lancaster, durant els darrers anys del segle XVIII per a proporcionar treball al gran nombre d’obrers i menestrals a l’atur. Amb la guerra, primer entre Espanya i França i a continuació contra Gran Bretanya, es va interrompre el comerç entre el nord d’Europa i les colònies americanes i es va paralitzar pràcticament la indústria del tèxtil, fent créixer a la ciutat el nombre de treballadors sense feina.
La construcció del jardí es va iniciar el 1796 i les obres s’acabaren el 1802.
El passeig començava en la plaça de la Duana, mes o menys on es troba avui l’estació de França i seguint la mateixa direcció que el carrer Comerç finalitzava en el Portal Nou.

MUHBA. Detall del mateix mocador on s’aprecia el sistema reg de l’arbrat, part del mobiliari i unes entrades que impedien l’entrada de les cavalleries al jardí.

El seu traçat consistia en una avinguda de 700 vares de llarg, per 60 d’amplada dividida en 7 vies determinades per 8 fileres d’arbres, sembla ser, que tant atapeïts que les branques d’uns s’entrellaçaven amb les dels altres formant set carrers coberts per la verdor del fullam. L’any 1856 es suprimiren les dues vies laterals que servien per al trànsit de carruatges i cavalleries.
Al vial central del passeig, en espais equidistants als extrems, hi havia dos sortidors que consistien en senzilles bases d’aigua de forma circular a nivell de terra, tancats per una barana de ferro, un amb la figura d’una nereida encavalcada sobre un dofí,  i l’altre amb la d’un tritó amansint un cavall marí. El tritó és una de les representacions més usuals en la iconografia de l’aigua a Barcelona, apareix en moltes de les antigues fonts ornamentals de la ciutat i inclús en alguns models de les fonts per satisfer la set.

Litografia de 1860 i fotografia de 1874 amb l’aspecte que oferia el Passeig de l’Esplanada o de Sant Joan. Al fons es pot distingir la silueta de la Font d’Hèrcules i a mig terme la font amb la silueta de la nereida amb el seu brollador.

A cada un dels extrems del passeig hi havia una font de major importància que servia de punt final del recorregut i tancament de la perspectiva. Una d’elles tenia un gran brollador dedicat a la deessa Aretusa i l’altre estava dedicada a Hèrcules. Aquesta font d’Hèrcules, obra de Salvador Gurri, és un dels monuments més antics de la ciutat de Barcelona. Quan va desaparèixer el passeig de l’Esplanada per construir el Parc de la Ciutadella, la font va romandre al mateix lloc, de manera que quan es va edificar el Palau de Belles Arts va quedar integrada en el seu jardí. El 1928, dins les remodelacions que van afectar la ciutat en ocasió de l’Exposició Internacional de 1929, va ser traslladada a l’encreuament del passeig de Sant Joan amb el carrer de Còrsega, on encara es pot contemplar.

Una imatge de 1928 amb dels treballs de muntatge de la font d’Hèrcules al Passeig de Sant Joan amb carrer Còrsega. Foto: Josep Dominguez

El Passeig de l’Esplanada va rebre el nom oficial de Passeig de Sant Joan, però tothom l’anomenà Passeig Nou o de l’Esplanada. El nom li prové perquè es va construir en l’esplanada del davant de la Ciutadella, un erm que separava la fortificació de la ciutat.

AHCB. Passeig Nou o de l’Esplanada

En aquest gravat que es conserva a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona podem observar detalls curiosos sobre tractament paisatgístic i jardiner d’aquest primer espai enjardinat a l’exterior de les muralles de Barcelona. Es veu clarament la voluntat d’organitzar la circulació dels vehicles a banda i banda del passeig. (No se si la imatge és la correcta o està girada, però fixeu-vos que les cavalleries circulen per l’esquerra). Si sou una mica més observadors veureu també l’actitud per “crear” jardí des del moment que es delimita un espai, i aquest es tanca amb un sistema de portes per impedir l’entrada de cavalls (espai exclusiu per a vianants). La voluntat paisatgística i ornamental es manifesta amb la creació d’un element important, la font, perfectament identificable com la d’Hércules, com a final de perspectiva i com a gran centre d’interès. Aquí és on es situen molts dels molinets d’entrada al jardí, i si us fixeu encara més, al seu entorn canvia l’espècie d’arbre de la resta del passeig, demostrant una voluntat escenogràfica recolçada en la vegtació. També es col•loquen bancs, … Es tracta docs d’un espai clarament identificable i amb els elements propis d’un jardí.
Us convido a fer una reflexió:
Poden servir aquestes dades i consideracions per afirmar que aquest va ser el primer jardí públic de la ciutat?
Encara arrossegarem les idees preconcebudes de que el nom fa la cosa, i com no era conegut com a “jardí” no el sabrem reconèixer com a tal?
Continuarem dient que el primer jardí púbic de la ciutat de Barcelona va ser el Jardí del General iniciat al 1815?